Diumenge II d'Advent

Obriu una ruta al Senyor!

Durant el tems que em  vaig dedicar a la pastoral dels joves, cantàvem:

Obrim camins a l’esperança, obrim camins sense tardança,
obrim camins que el mon avança, obrim camins ara mateix!

Això em fa pensar en la crida de Joan el Baptista al desert vora el riu Jordà: obriu camins al Senyor. Era imminent la irrupció de Jesús el Messies al país d’Israel que durant segles l’havia estat esperant, país que ara vivia en un gran desgavell religiós sota el lamentable guiatge d’autoritats religioses amb el cor lluny de Déu. 

Molta gent arribava de per tot arreu i escoltava esperançada la crida del Baptista a la conversió. I com a gest de conversió Joan els submergia en l’aigua alliberadora del Jordà.

Advent / Nadal

Obrim camí al Senyor?

* Doncs toca aplanar els turons: les nostres actituds d’orgull, de prepotència, d’autosuficiència, de menyspreu a altres...

* Doncs toca emplenar els sots: els desànims, els menys teniments, la tristesa, la desconfiança, els sentiments d’inferioritat, de culpabilitat,...  i assolir una humilitat senzilla i confiada, acceptar serenament la pròpia realitat...

Aviat dit, no?  Doncs, el camí és molt més senzill del que sembla.

No és qüestió d’anar amidant els progressos posant-nos medalles pels propis progressos. El que cal és canviar de centre. Que el camí per a l’arribada de Déu sigui Déu, el mateix Jesús: “jo soc el camí”.

No cal donar-hi més toms. Sortosament m’ha arribat aquests dies un missatge escrit de l’Abat Cassià Just de Montserrat. Té’l confio.

És or pur, és el que m’ha ajudat a interpretar l’evangeli d’avui:

L’acceptació d’un mateix comença de zero.
Prescindir d’un mateix
i llançar-se en mans de Déu.
Això obre camins....