Diumenge XXV de durant l'any

¿O és que veus amb mals ulls que jo sigui generós?

L’Evangeli contínuament ens sorprèn i ens interpel·la. Avui la paràbola dels treballadors llogats a la vinya ens deixa perplexos. Ens parla de la remuneració que de Déu ens arriba.

Temps de verema al poble. El amos de les vinyes es mouen per a llogar homes disposats a la feina. La plaça del poble és el lloc de cita i de contractes. A primera hora del matí un amo va a la plaça i lloga als qui ja estan esperant. El tracte és d’un denari per la feina de tot el dia. A mig matí i a mitja tarda l’amo torna a la plaça i en contracte uns quants més. Finalment, a punt de la posta del sol, donarà feina a uns altres que encara estan desvagats.

Fins aquí, tot normal, però arriba l’hora de la paga i tot es complica. Tocarà a tots un denari, jornal complert. Els de primera hora protesten: nosaltres hem estat aquí aguantant tot el pes de la jornada i la calor i ens pagueu exactament igual que a aquests que han arribat encara no fa una hora?

Tenien raó i no? Desconcert. La nostra mesura sobre les remuneracions és absolutament diferent que la mesura de Déu.

Posem cas: Aquell o aquella que va a missa cada dia, que fa sucoses almoines a la parròquia, que s’apunta a totes les confraries... i aquella que per a mantenir els fills no ha trobat altra feina que la prostitució i viu en un ambient de baix barri entre una gent que no en saben res de misses... A l’hora del judici de Déu, de la recompensa, com anirà? En aquest text Jesús acaba dient: Així els darrers passaran a primers, i els primers darrers. I en altre moment: els publicans i les prostitutes us passaran al davant... Ens hi podríem tornar bojos, però el mateix Mestre ens hi aporta llum.

Nosaltres tenim una mesura, la dels humans: si guanyem mèrits se’ns recompensarà, com als vinyaters de primera hora.

Però resulta que els de darrera hora reben la mateixa paga. I això és el que ens desconcerta.

Mira, anar acumulant mèrits i posar-nos medalles no és la forma que Déu te de valorar-nos. Segons els nostres calcs, el mèrit dels qui han aguantat la fatiga del dia i la calor pesen més davant Déu que no pas els qui han arribat a darrera hora.

Hi ha una clau de lectura: l’amor de Déu no té mesura, ens estima de ple a tots i a cada u. Ell ens veu carregats de mèrits, però, atenció, són els mèrits de Jesús que ens ha estimat fins a donar la vida, i de quina manera!

L’amor de Déu té unes mesures que ens escapen. Només ens cal descobrir aquest amor, deixar-nos estimar i saber estimar els germans sense fer-nos valoracions ni judicis. Ja ho sabem, la recompensa de Déu és d’un amor tal que no podem abastar.

No val ja fer judicis de comparació sobre les persones, ni anar comptant els nostres mèrits personals... sinó deixar-nos amarar en el mar immens de l’amor amb que Déu ens estima.

I Ell vol que ho visquem amb alegria, amb pau, que no li tinguem por, que el sentim proper, i confiats com un nen a la falda de la mare tot esperant els seus dons (del salm 130)

El Senyor és bo per a tothom,

Estima entranyablement tot el que ell ha creat (del salm 144)