Amalrich Rasclosa, Amat

Amat Amalrich Resclosa va néixer a Celrà, comarca del Gironès, bisbat de Girona, el dia 21 d’abril de 1912 i fou batejat per Mn. Joan Sans el 5 de maig següent. Foren els seus pares Narcís Amalrich Nunell i Hermenegilda Rasclosa.

Ingressà de petit al seminari claretià, però una afecció a la vista l’obligà a interrompre els estudis d’humanitats. Aviat es reintegrà al col·legi i quan fou l’hora, pogué iniciar l’any de noviciat que culminà amb la professió religiosa a Vic el 15 d’agost de 1928.

Un condeixeble explica que tot just ingressat al seminari, el P. Prefecte, l’encarregat dels seminaristes, féu una prova de memòria del nens: unes quantes ratlles. El primer que s’alçà a donar la lliçó fou l’Amat Amalrich.

Un formador d’Amat el descriu com “un noi molt complet, excepte en la salut que sempre fou feble sota aparences robustes”. Per això hagué d’interrompre un altre cop els estudis de filosofia i teologia durant un temps que es dedicà a l’ensenyança al col·legi de Barcelona.

Es distingí per la seva alegria i afabilitat amb tots, especialment amb els més petits. També per la seva aplicació a l’estudi i a la vida espiritual.

Obtingué òptimes qualificacions en llatí i historia. Tenia bons dots per a la literatura. Es conserva un escrit seu en un llatí àgil, clar i correcte. En llatí va escriure un somni sobre les veritables lluites i les corones veritables. Hi lluitava amb dificultats de tota mena. En deixondir-se, diu: “ego autem, a somno solutus, ecquid extimesco?, inquam. Corpus ferro, vulneribus, morti… oblaturus sum? Sed quid? Nonne post pugnam Deus diademate Apostoli tempora mea redimiet?” [I jo, deixondit del somni, de què tinc por? Hauré de lliurar el meu cos a l’espasa, a les ferides, a la mort? I què? No és veritat que rere la lluita, Déu coronarà el meu front amb la diadema de l’Apòstol?] Signa “Dilectus Mª = Amat Maria, traduint el seu nom.

Amb això deia més que no podia albirar a l’any 1930, quan cursava lògica a Solsona.

Un company seu de carrera afirma que, Amat Amalrich enraonava sovint en grec amb el seu excel·lent condeixeble i company de martiri el també beat Vicente Vázquez.

Excel·lí també en el conreu del català. Mentre feia de mestre a Barcelona cursà per correspondència –completats amb un examen oral– uns cursets de gramàtica catalana i en va compondre un fulletó multicopiat “Qüestions pràctiques de Llengua catalana”, Barcelona 1935, que dedicà al P. Emili Bover que l’introduí a la congregació. Una mostra del seu coneixement del català són els “Goigs al Beat Pare Claret que es venera en el seu altar de l’Església del PP. Claretians de Solsona” que comencen : Puix el vostre cor sentia de les ànimes el zel, o Claret! de nit i dia protegiu-nos des del cel.

Aquests goigs van ser musicats pel geni musical del P. Tomàs Lluís Pujadas, claretià també, amb motiu de la beatificació de l’arquebisbe Claret, fundador de la congregació dels fills del Cor de Maria.

Era afeccionat al violí, com apareix en una foto que se’n guarda.

Veié coronat el seu front amb la diadema de l’Apòstol juntament amb altres tretze companys de carrera i el P. Manuel Jové, al cementiri de Lleida el 26 de juliol de 1936.

Uns dies abans, al monestir mercedari de Sant Ramon renovà la professió religiosa amb altres companys claretians.

El seu formador va escriure d’ell: Procedí sempre com bon súbdit i company. En acomiadar-se de la comunitat abans de la dispersió sota el salze, davant de la capella del Mas Claret, va dir: “M’ofereixo com a víctima al Senyor”.