Primera missa del P. Benjitu al seu poble Atambua (illa de Timor, Indonèsia)

(Extracte d’un comunicat del P. Màxim Muñoz, Provincial dels Claretians de Catalunya)

El dia 2 d’agost era el dia triat per celebrar la primera missa del P. Benjitu al seu poble d’Atambua, ben a prop de la frontera de Timor Leste, estat independent després d’una guerra civil molt destructiva i amb molts desplaçats i refugiats cap aquella zona de la part indonèsia de Timor. La família del Benjitu va ser de les que es va veure obligada a marxar.

En arribar a casa d’en Benjitu, ens esperaven ell amb alguns familiars. Ens vam saludar efusivament, especialment amb la Sra. Elisabet, la mare d’en Benjitu, que recordava amb afecte la seva estada entre nosaltres. Ens van acompanyar cap a casa seva, que està situada en una àrea militar, ja que el Sr. Manuel Barreto, pare del Benjitu, que va morir fa uns deu anys, era militar.

A l’entrada de la casa, com és habitual, van fer com el ritus de benvinguda. A més de la mare del Benjitu hi havia els familiars més propers i el qui va coordinar tota la infrastructura de la festa, un dels caps d’aquella zona militar. L’oncle del Benjitu ens va adreçar unes paraules de benvinguda. Després d’una estona de conversa, vam anar a fer un volt amb en Benjitu per l’envelat, on es faria l’eucaristia i la festa, i el lloc on tot un exèrcit de persones estaven cuinant el sopar. Vam saludar un munt de parents i veïns.

Després d’un senzill dinar, van anar a veure la catedral d’Atambua, un edifici modern amb molta capacitat. Allà vam esperar a les 15,30, hora prevista per l’arribada de la comitiva que venia de casa del Benjitu. Ell venia en una mena de jeep descobert vestit amb les robes tradicionals i els signes de comandament i autoritat que li corresponen com a persona important en la tribu. L’acompanyaven d’altres persones també amb vestits tradicionals. En arribar, van realitzar tot un ritual, acompanyat de música, dansa i cants, que expressava el reconeixement de tota la tribu al seu distingit membre.

Tot seguit començà la processó d’entrada amb l’himne inicial, cantat per la coral de la comunitat cristiana del barri de la família d’en Benjitu. Cada comunitat cristiana de base té la seva coral, a la qual donen molta importància. Els cants i la música van ser excel·lents i ben animats, i el President, en aquest cas el P. Benjitu, cantà bona part de la missa, a vegades acompanyat per la resta de concelebrants. Érem uns 15 concelebrants, la major part Claretians, però també diocesans, entre els quals cal destacar el Rector de la Parròquia-Catedral. I, pel que fa a assistents, vam calcular un miler.

L’homilia, el P. Benjitu la va demana al P. Valens, que va ser company seu d’estudis a Colmenar. Sento no poder-vos fer cinc cèntims del que va dir, perquè no vaig entendre res. De tant en tant, però, la gent, que el seguia atentament, reia de debò. Les pregàries dels fidels van ser cantades per una senyora amb una beu fantàstica. El moment de les ofrenes és ben especial. Hi van participar sobretot la mare i les germanes del Benjitu. A més del pa i el vi, portaven paquets ben adornats amb fruites i altres ofrenes.

L’eucaristia prosseguí amb tota solemnitat. Més enllà de les formes, estàvem allà molta gent que agraíem a Déu el do de la vocació del Benjitu al ministeri sacerdotal, un gran regal per a la família, els veïns, els Claretians i sobretot per a la gent que, gràcies a ell, com a missioner claretià prevere, rebrà el pa de la paraula i de l’Eucaristia i tants altres regals de part de Déu.

En el tram final de l’eucaristia el nou prevere va beneir de forma especial diversos col·lectius, que es posaven agenollats davant l’altar: la família, els preveres i els mestres i companys d’estudis. Un moment realment bonic.

I, abans d’acabar, vingueren els parlaments: de l’oncle del Benjitu, en nom de la família, del coordinador de la festa, del Rector de la Parròquia-Catedral, del P. Baeza, d’un servidor i del mateix Benjitu, que va fer la part final en català agraint-me molt la presència en aquella celebració i la visita a la seva família i la seva terra. Le meves paraules van ser d’agraïment a la família, als Claretians d’Indonèsia i Timor Leste i al mateix Benjitu per la seva generositat i acollida. Vaig subratllar el fet que els Missioners Claretians som una gran família que, sorgida a Vic fa 164 anys, avui està estesa a 66 països; una gran família en la que ens ajudem els uns als altres.

Acabada l’eucaristia, es beneí la taula i, com és habitual en aquest tipus de festes, el miler d’invitats passa de forma molt ordenada per la taula on hi ha les safates del menjar i es posa al plat el que li sembla. Després tothom seu a la cadira on estava i des d’allà segueix la festa. Finalment començà el ball, en bona part animat per la germana gran del Benjitu, que forma part d’un grup musical. Una part dels balls són tradicionals. Tots, petits i grans, fan diverses rotllanes agafant-se de les mans i segueixen el ritme amb un puntejat de peus semblant al de la sardana.

Cap a les 10 de la nit, els Claretians ens vam acomiadar del Benjitu i la família i vam marxar.