Senyor, gràcies perquè m’has donat un bon cor
i perdona perquè sovint no el faig servir.
Quan veig que algú té un problema,
penso què puc fer per ajudar-lo...
sempre que això no m’afecti gaire,
no em trastoqui els plans,
no em canviï la vida.
Si tot es pogués resoldre amb unes monedes...
fer el gest i continuar endavant.
Però una veu interior
em diu que no n’hi ha prou:
cal mirar als ulls, agafar la mà, escoltar,
fer-se càrrec del dolor de l’altre,
reconèixer les seves capacitats.
Cal organitzar-se, aprendre,
fixar objectius, fer un projecte,
fer xarxa, equip, comunitat.
I, quan, m’hi poso, s’esdevé el miracle:
el que pensava que seria un sacrifici
ho visc com un goig,
sento que rebo molt més del que dono
i em trobo més a prop de tu.