Tamarit Pinyol, Remigi

Dates
Naixement: 
13 de febrer de 1911, al Soleràs (Lleida)
Professió religiosa: 
15 d’agost de 1927
Martiri: 
27 d'agost de 1936, a la Floresta (Lleida)

Remigi va néixer el 13 de febrer de 1911 a el Soleràs, província i diòcesi de Lleida, en el si d'una família nombrosa de vuit germans, tots homes, sent els seus pares D. Pius Tamarit, barber, i la Sra. Maria Pinyol, que també tenien cura d'una botiga. Tres dies després va ser batejat solemnement a la parròquia de l'Assumpció de dit poble. Després va rebre la confirmació.

A la llar dels Tamarit regnava l'harmonia i els bons costums cristians, sent fidelíssims complidors de les seves obligacions com a cristians sense faltar mai a la Missa dels diumenges i altres funcions religioses, com novenaris, primers divendres, etc. Dels vuit fills, quatre van ser missioners claretians. Alfred, Pío, Remigi i Artur.

Va entrar al postulantat claretià de Barbastre al mes de juliol de 1922, on va iniciar els estudis d'Humanitats i els va concloure a Cervera, on va arribar el 1924. Dos anys després es va traslladar al noviciat de Vic per fer l'any de prova, que va iniciar el dia 14 d'agost de 1926 amb la presa d'hàbit i va culminar el 15 d'agost de l'any següent amb la professió. Durant aquest any el seu mestre de novicis, el P. Ramon Ribera, anotava en els seus informes que era nerviós i que tenia poc domini de si pel que de vegades era poc prudent, una mica tossut, senzill i molt devot. Els seus companys també l'acusaven de que parlava poc de coses espirituals en els esplais.

Tres dies després, en cotxe llogat, es va traslladar a Solsona juntament amb els seus companys per a realitzar els estudis de la filosofia. Tres anys més tard, el dia 18 d'agost de 1930, es va desplaçar a Cervera per cursar la teologia. Va aconseguir tirar endavant els estudis amb prou esforç ja que les seves qualitats intel·lectuals eren regulars.

Els dies 5, 6 i 7 de febrer de 1931 va rebre la primera tonsura, i les quatre ordres menors de mans del Excm. Manuel Irurita, Bisbe de Barcelona.

Acabats els estudis va quedar en el mateix centre de Cervera com a professor d'externs.

El dia 21 de juliol de 1936, quan va haver d'abandonar la casa, ell i Genaro Piñol es van refugiar a la casa de la tia de Remigi, Sra. Catalina, germana de la seva mare i natural de els Torms, resident a la mateixa població, dedicada a tasques de modisteria amb les seves filles. Allí van ser acompanyats per un milicià. Quan va arribar a la casa de la seva tia, va exclamar plorant: Tia! Tia!

Però la Sra. Marcelina li va respondre al punt: Estàs a casa teva. Es creia que per tenir-los sota el seu sostre estaven fora de perill. Tots dos estudiants van arribar amb una indumentària tan estranya que immediatament els van canviar l'aire. La Senyora volia que estiguessin nets, ben arreglats i, fins i tot, elegants. Ells van quedar tan contents que li deien: ¡Tia, a nosaltres no ens falta mare!

Als dos missioners els van situar en una habitació gran, ben arreglada, amb dos llits proporcionades a l'alçada de tots dos, ja que Genaro era gran i Remigi petit. Els dos joves ajudaven a la Sra. Marcelina en el que podien, com portar l'aigua, però no sempre es molestava i si s'adonaven, li deien: Com no ens has avisat?

Els dos estudiants omplien les hores en el rés segons els horaris de comunitat. Tot i que tenien por, acceptaven la voluntat de Déu i en les seves converses solien repetir: No passarà més que el que Déu vulgui.

Remigi, després de l'avís, es va refugiar a casa Cormellana, un dels seus alumnes. Uns dies més tard va tornar on la seva tia. La situació no millorava i el seu company i amic Genaro havia de sortir d'allà per motius de salut. Llavors es va preparar l'escapada.

Per realitzar el viatge la Sra. Marcelina els havia vestit de mecànics, comprat espardenyes bones, mullades i picades per a major resistència, i bons mitjons. Portaven camisa blau marí amb llacets vermells, com aleshores, i sense jaqueta ni gorra o boina. Els va donar de sopar bé i alguna cosa per al viatge. Els missioners en acomiadar-se van dir a la tia:
Si no ens veiem més, fins al cel.

Va fer la fugida juntament amb Genaro, com s'ha referit, i junts van ser portats al cementiri de la Floresta per l'afusellament. Abans de ser executats el dia 27 d'agost de 1936 van poder resar i escriure a les seves famílies una carta de comiat, que va arribar a destinació l'endemà.
Remigi Tamarit, va afegir en el paper:

Igualment adéu Fins al cel. Remigi

Lluís, Maria, petits ... Pius ... Arturo ... Tia Marcelina, ... adéu Sr Roc.. Romona... Mercè... Glòria... Adéu, adéu, adéu Moro dient: Visca Crist Rei! Remigi C.M.F.

Els missioners, segons el seu acord particular, al moment de l'afusellament van cridar tres vegades Visca Crist Rei! i el Comitè al seu torn va aixecar la veu i va clamar: Visca la Revolució Social. Segons el testimoni ocular els trets no van ser simultanis ni precisos perquè els tremolava el pols als assassins. Remigi va quedar mal ferit perquè estava una mica encongit i tenia els punys tancats a l'altura de les espatlles. Va ser enterrat al mateix cementiri.