Tamarit Pinyol, Artur

Dates
Naixement: 
2 d'agost de 1913, al Soleràs (Lleida)
Professió religiosa: 
15 d'agost de 1929
Ordenació sacerdotal: 
19 d'abril de 1936
Martiri: 
25 de juliol de 1936, a Lleida

Tenim un testimoni absolutament fidedigne del martiri del jove sacerdot P. Artur Tamarit. El P. Xavier Morell, de la mateixa comunitat claretiana de Lleida i aviat màrtir com ell, va escriure a En Lluís, germà d’Artur, des de la presó:

J.M.J.

26 juliol 1936

En Lluís Tamarit

Soleràs

Molt estimat Senyor: Déu vos guard. Aprofitant l’avinentesa de passar per ací alguns de Juncosa que han estat presos a Lleida, vull endreçar-vos unes ratlles de condol i felicitació a l’ensems. Segurament que ja us temeríeu alguna cosa semblant.

Es tracta de vostre germà Artur, missioner; el dia 21 de juliol va ésser empresonat ací a Lleida juntament amb cinc germans seus de religió, entre els quals també el qui us escriu aquestes notes qui passà tota la carrera amb ell.

Empresonats, doncs, ací (us escric des de la presó estant) passàrem els dies fins al 25 amb totes les incomoditats que ja podeu suposar. El dia 25 al matí cap a les 4.30, entren uns del comitè amb pistoles i màusers a la nostra sala de la presó on dormíem 32, apilotats a més no poder, i després de despertar-nos amb l’espant de mort que podeu suposar, un que semblava el dirigent exclama: Pobrets, em fan llàstima tots! Aleshores exclamen els altres: “Doncs triïn uns quants almenys”. I el vostre germà Artur fou un dels privilegiats juntament amb els PP. Torres i Baixeras, també Missioners. Us he dit que fou un dels privilegiats perquè ací passem tants sustos mortals que tots desitgem que acabin aviat amb nosaltres. Cap als tres quarts de cinc sentírem un reguitzell de descàrregues, i tots suposem que a aquesta hora ell i sos companys morien màrtirs de la Religió i de la Pàtria.

Rebeu doncs, mon condol més pregon per la tràgica mort del vostre germà. Però us digui que ensems tinc de felicitar-vos perquè certament el mataren només per ésser religiós perquè digueren que volien matar tots els frares, i en escollir-lo a ell com als altres els preguntaren si eren religiosos. Morí doncs, per ésser religiós, i de consegüent és verdader màrtir.

Teniu un germà màrtir!! voleu major glòria? Ell des del cel intercedirà per tota la vostra família i ell pregui per aquest germà seu en religió perquè Déu es compadeixi dels meus pecats i es compleixi en mi la seva voluntat. Si de cas volíeu més noves del vostre germà, ja m’ho direu per mitjà del Remigi a qui també conec si és que en surto d’aquesta.

Vostre afm.s.s en Jesús i Maria Xavier Morell CMF

Un màrtir reconegut com a tal per un company que no trigà a donar testimoni.

Artur va néixer al Soleràs d’uns pares, Pius i Maria, sòlidament cristians que donaren a l’Església 4 missioners claretians: Alfred, Pius, Remigi i Artur.

Artur va néixer el 2 d’agost de 1913 i fou batejat el dia cinc del mateix mes i any. Als vuit anys va fer la primera comunió. Aprengué les beceroles a l’escola del poble. Era de talent regular i molt aplicat. Respectuós amb els mestres i de bon tracte amb els companys. Ben aviat se sentí cridat a seguir les petjades dels seus germans grans i ingressà al seminari claretià de Barbastre. Un cop fets els cursos d’humanitats i el noviciat, Artur professà a Vic el 15 d’agost de 1929. La impressió del seu Mestre de novicis era: Pacífic, condescendent, comunicatiu, bo per a la vida de comunitat, alegre, emprenedor, de bon conformar.

Continuà els estudis superiors de filosofia i teologia a Solsona i a Cervera. El dia 3 d’agot de 1934 escriu en el seu diari: Divendres. Faig la meva professió perpètua que em rep el P. Superior Jaume Giron. Un mes després escriu: 11 setembre 1934. Dimarts. Anem una tanda al Mas [per una setmana] composta pels Srs. Llorente, Badia, Pérez, Vidaurreta i Briega amb el qui subscriu Artur Tamarit. Els Srs. Llorente i Vidaurreta hi vàrem anar un parell d’hores abans que els altres per avisar els Germans del Mas perquè preparessin el dinar. 17 set 1934. Dilluns. Anem a Cervera després de passar una setmana d’allò més deliciosa al Mas. Algunes coses que m’he deixat a l’arxiu de l’oblit no es poden escriure aquí.

Val a dir que al Mas hi havia algunes coses empipadores com els dormitoris provisionals, mosques, calor, i el treball de plegar ametlles a què al·ludeix adesiara el Beat i que és molest per a qui ho hi està acostumat. I així Artur ens deixà dia rere dia un diari que providencialment se salvà de la catàstrofe de la revolució.

El diumenge 7 d’octubre de 1934, escriu:

Celebra a la nostra capella el P. Munárriz. En ocasió de la revolta que hi ha a Catalunya es tanquen totes les esglésies. El P. hagué de sumir-se totes les formes consagrades pel que pogués passar. Havent esmorzat se’ns concedeix un esbarjo de dues hores i se’ns comunica que ahir vespre tenien donada l’ordre els revolucionaris de desallotjar la Universitat en 24 hores. Avui ha quedat sufocada satisfactòriament la revolta i des de les 7 del matí torna a regnar la tranquil·litat pertot arreu.

Tots els estadants de la universitat van córrer un perill que no s’amagà a ningú. I fou una experiència que els marcà profundament en llur consciència martirial.

Fou important per a la congregació i per als qui el varen viure, el centenari de l’ordenació del P. Claret a Solsona el 13 de juny de 1935.

Ens llevàrem a ¾ de sis. A les 7, meditació dirigida pel P. Fabregat. A les 8 i 20 començava al Palau episcopal la Missa solemne d’Ordenació. Artur hi va rebre els sotsdiaconat. Es repartí a tots una estampa recordatori de l’ordenació sacerdotal del P. Fundador. Hi hagué una processó i la funció acabà a les dues tocades. Al menjador, amb assistència del bisbe, començà els brindis el Sr. Elcano llegint en llatí una felicitació commemorativa de la festa. Havent sopat encara hi hagué un acte en què predicà el P. Giron. Llarg esbarjo i ben tard al llit.

Podem seguir els passos cap a l’altar del P. Artur. El seu diari en la seva concisió traspua sentiments de joia, tendresa i esperança. El matí del 9 de abril de 1936 portà la creu processional i el divendres sant cantà la Passió com a cronista. I a la funció de les set Paraules en comentà la tercera i, el dissabte sant, amb el Sr Manuel Esqué féu els oficis a les Germanetes dels Pobres.

El dilluns dia 13 començaren els exercicis preparatoris al presbiterat!!! [així, amb tres admiracions!] sota la direcció del P. Joan Blanch. Li arribà la dispensa d’edat per poder-se ordenar i rebé carta del seu pare. Seria de les darreres si no la darrera. I el dissabte, 18, escriu que el Sr. Perich acabava d’enllestir-li la cinta per a l’ordenació. Mil gràcies!

En acabar els exercicis rep la visita dels seus germans Pius i Remigi. Finalment el 19 d’abril, diumenge, ens ordenem de Preveres!!! Els Srs. Morell, Masferrer... i un servidor. Confereix els ordes el bisbe de Barbastre Excm. Sr. Dr. D. Florentino Asensio Barroso. Hi assisteixen els meus germans... El dia 20, dilluns, Primeres misses dels neo-preveres. Arriba a les 9 la meva família: el pare, el Rector, Maria, els seus dos fills, dos cosins i Pepito el xofer. Dic la primera missa a les 9.45, de la Mare de Déu, altar del P. Fundador. Va poder veure i abraçar el seu pare per darrera vegada, perquè el dia 1 de  juny escriu amb una serenor impressionant:

El meu germà Pius em comunica la trista nova de la mort del meu pare el dia 30. Dominus dedit, Dominus abstulit. Beneït sigui Déu.

Els dies següents anota l’altar en què celebra i les comunions que reparteix. El 24 encara va poder presentar al P. Juan Díaz Nosti la garlanda: un quadernet amb diversos escrits de felicitació i homenatge. L’endemà, dia 25 de juny –just un mes abans del seu martiri– escriu: Ens n’anem de Barbastre tots els destinats. El P. Morell i el Sr. Perich amb mi a Lleida. El dia 26 celebra a l’altar del Cor de Jesús i a la tarda se’n va amb el P. Baixeras a veure l’Acadèmia Mariana de Lleida.

I així continua fins als dies 18,19, 20 i 21 de juliol. Celebra a l’altar de Sant Josep i el diumenge 19 a casa de mossèn Pelegrí, malalt. Curiosament no diu res dels dramàtics esdeveniments d’aquells dies. Perquè el dia 21 entrava a la presó d’on sortiria cap al martiri el dia 25 als seus 23 anys d’edat. El compartí amb altres claretians i laics. Un testimoni diu que quan el van detenir, ja el tiraren per terra d’un cop de garrot.