Piñol Ricart, Gener

Al poble de els Torms, de la província de Lleida, va néixer el dia 8 de setembre de 1914 Genaro Piñol, en el si d'una família molt cristiana, formada pels seus pares, D. Genaro Piñol, pagès, i la Sra. Engracia Ricart, i tres germans més. Tots van rebre una acurada educació cristiana.
Va ser batejat solemnement el dia 17 d'aquest mateix mes i any a la parròquia de Sant Joan Baptista del mateix poble. Algun temps més tard va rebre la confirmació en la mateixa parròquia.

Els seus primers estudis els va fer a l'escola del poble. També des de molt jovenet va ser escolanet. El Sr. Rector va veure en ell grans qualitats i es va dirigir als seus pares perquè li deixessin anar al Seminari, però les condicions econòmiques de la família no permetien pagar una carrera tan llarga i difícil. D'altra banda Genaro volia anar a Cervera, on estava un amic seu del poble. A l'assabentar-se el mestre del poble va tractar de dissuadir-lo. La seva mare va anar a Lleida a parlar amb el P. Superior dels missioners i tot va quedar arreglat. El dia 15 d'octubre de 1924 va ingressar en el postulantat de Cervera.

En 1924 va començar l'any de preparació a Cervera i en l'estiu de 1925 va passar a Alagón (Saragossa) per estudiar les Humanitats i el 1928 va tornar a Cervera per acabar. Superar aquests estudis li costar un gran esforç. En aquests anys va demostrar la seva afició i qualitats per al dibuix i la pintura.

A finals del mes de juliol de 1930 es va traslladar a Vic per fer el noviciat. El dia 14 d'agost va prendre l'hàbit i va professar el 15 d'agost de l'any següent. Deu dies després va fer viatge a Solsona per cursar la filosofia. En el mateix centre de Solsona va fer el primer curs de teologia, al final del qual en l'estiu de 1935 es va traslladar de nou a Cervera per continuar aquests estudis. Durant el primer any a Cervera va patir diversos atacs epilèptics, que el van obligar, primer, a disminuir i, després, a interrompre els estudis obrint un gran interrogant sobre el seu futur.

Qualitats i virtuts. En un informe del mes d'abril de 1935 s'assenyalava que les seves qualitats físiques eren molt bones, les seves qualitats intel·lectuals especulatives mitjanes, més pràctiques, i que el seu caràcter era una mica retret i desdenyós, servicial i no molt complidor de les disposicions petites. Un informe posterior diu que guanyava en serietat i reflexió.

Refugi, fugida i martiri

El dia 21 de juliol de 1936, al moment de dispersar-la comunitat de Cervera, abans de sortir de casa van ser sotmesos a un minuciós registre. El P. Superior havia ordenat que no traguessin res ni personal ni comunitari, però Genaro, potser per indicació d'algun Pare, portava un calze, per poder celebrar si l'ocasió es presentava. En el registre 1 “rojo” l'hi va prendre i tirant a terra va proferir una horrible blasfèmia. Després del registre els estudiants Genaro Piñol i Remigi Tamarit es van refugiar a la casa de Marcelina Pinyol, natural de els Torms i tia de Remigi, resident a la mateixa localitat, dedicada a tasques de modisteria amb les seves filles. Allí van ser acompanyats per un milicià. Tots dos estudiants van arribar amb una indumentària tan impròpia que immediatament els van posar a to. La Senyora volia que estiguessin nets, ben arreglats i, fins i tot, elegants. Ells van quedar tan contents que li deien: ¡Tia, a nosaltres no ens falta mare!

Als dos missioners els van situar en una habitació gran, ben arreglada, amb dos llits proporcionats a l'alçada de tots dos. Els dos joves ajudaven a la Sra. Marcelina en el que podien, com portar l'aigua, però no sempre es molestava i si s'adonaven, li deien: Com no ens has avisat?

Els dos estudiants passaven el temps en resar segons els horaris de comunitat. Tot i que tenien por, acceptaven la voluntat de Déu i en les seves converses solien repetir: No passarà més que el que Déu vulgui.

Genaro estava una mica malalt i es va cridar al metge, Dr. Nuix per veure la possibilitat de traslladar-lo a l'hospital, però no va ser possible perquè tot estava controlat. A Genaro li convenia fer vida de camp, no estar tancat.

Als deu dies se'ls va avisar que els “rojos” volien fer registres a les cases. Llavors Genaro va ser portat a una casa més segura, però no va poder arribar i tornà amb la tia. Genaro va escriure diverses cartes a la seva família, que van arribar, però s'han extraviat. El seu germà Josep va viatjar a Cervera dues vegades, la segona per portar-se al seu germà. Per això va trobar ajuda en un antic conmilitón Sanfeliu, anomenat Ànima Gitana. Per emprendre el viatge, la Sra. Marcelina els havia vestit de mecànics, comprat espardenyes bones, mullades i picades per a major resistència, i bons mitjons. Portaven camisa blau marí amb llacets vermells, com aleshores, i sense jaqueta ni gorra o boina. Els va donar de sopar bé i alguna cosa per al viatge. Els missioners en acomiadar van dir a la tia: Si no ens veiem més, fins al cel.

A l'hora convinguda, a mitjanit del 25 d'agost, Ànima Gitana, assegurat que els elements més perillosos estaven embrancats en diversions, es va presentar amb barret de cartró, com a senyal, i va conduir a Josep i els missioners per la direcció de la muralla cap a la carretera sense ser vistos. Caminaven moltes vegades a través dels camps per evitar ser descoberts pels automòbils en direcció a Saragossa. Van passar Curullada, van deixar de banda Tàrrega i es van dirigir a Preixana. I seguint el camí vell van arribar al Mas Estadella i d'aquí a Preixana, on vivia el pare d'Ànima Gitana. Van entrar en ple dia, mentre la gent trillava, i en veure'ls la gent es va espantar pensant que eren tres milicians, però el Sr. Ventura els va tranquil·litzar dient que el seu fill havia vingut amb un amic de la mili que portava dos frares al seu poble. Era la tradició gitana.

Els quatre van prendre aliment i van descansar de la primera jornada de 24 quilòmetres a la cabana de Sanfeliu. La segona jornada, i última, segons el bon pla previst, havia de començar al vespre per arribar al poble dels Piñol, però hi havia molta distància i no coneixien el terreny. Així va succeir. Al poc de sortir ja van fer una parada. Van anar a una masia a demanar aigua, que els van donar i van beure amb agraïment. La dona va preguntar a Alma Gitana qui eren els seus companys. Va dir: Són dos frares de Cervera. En sentir semblant revelació aquella dona no es va poder contenir i aixecant la veu va dir que s'havia de matar tots els capellans i frares i aviat estaria a Saragossa l'exèrcit popular; que ella tenia dos fills al front d'Aragó en les files “rojas”.

A la poca estona van trobar una altra masia i nova parada. Els van atendre bé i els van orientar pel camí veritable. En Belianes, una altra parada i orientació per evitar Borges Blanques perquè els van dir que hi havia molta vigilància. Aquesta situació era descoratjadora. Ànima Gitana, tot just descobria un bony, cridava ¡C.N.T.! Portava la documentació d'aquesta agrupació.
Josep Piñol, ple d'ansietat, es dirigeix ​​al cap de l'expedició sense preàmbuls:
I si ens agafessin? Aquell bon gitano va respondre al moment amb completa seguretat:
Jo fàcilment quedaria bé dient que portava a afusellar als tres.
En aquesta situació poc favorable es dirigeix ​​a Josep i li diu amb fermesa: Bé, d'aquests nois què fem?

Ànima Gitana sentia tota la seva responsabilitat i va proposar tornar-los a la cabana del seu pare. La seva idea era ocultar als missioners en lloc segur que no donés lloc a sospita fins que passés la tempesta, però Josep, amb l'ànsia d'arribar com més aviat millor a casa, per tenir el pare malalt, no va acceptar la proposició i va ser del parer de continuar el viatge. Per agrair al gitano Sanfeliu els seus bons serveis li va oferir una propina de 15 durs i li va fer una promesa més gran si l'empresa donava resultat positiu.

Els fugitius van arribar a Belianes. Van donar la volta al poble i es van aturar al costat d'una paret, que era una era. Des d'aquest amagatall van veure aviat com un cotxe petit passava a tota velocitat pel seu costat en direcció a Arbeca. A on anava? La seva desaparició havia estat denunciada i estaven en la seva recerca. Ells ho ignoraven tot i es van arreglar per dormir aquella nit. En aixecar-se al matí els tres fugitius van prendre la carretera de Belianes en direcció a Arbeca, caminant preferentment pels camps. Abans d'arribar a Arbeca es van desviar per agafar el camí de la Floresta, però tot i així alguns els van veure i els van reconèixer com els frares de Cervera. En aquest camí havien de superar dues muntanyetes però es van extraviar. Per sort van trobar un home de dretes que els va assegurar que per aquells paratges hi havia molt moviment i no faltaven guàrdies i els va afegir: sens dubte han estat vostès delatats al Comitè d'Arbeca. Més endavant van trobar a un altre pagès, al qual van demanar aigua i raïm. Els va dir que no tenia aigua i que els raïms estaven verdes. No els va donar res. Al cim de la muntanya Deogracias van trobar a un home jove, José Sans Vila, que els va donar aigua i aliment.

Després d'un altre estona nova parada. Arriben al districte de les Forcas. Allà van trobar a José Sans Sans i la seva filla Carmen de 15 anys, que li va dir al pare: Aquests han de ser els frares, que ahir nit deien s'havien escapat de Cervera. Els fugitius van demanar aigua i el senyor els va preguntar si eren els frares. Van respondre afirmativament. Llavors el Sr. Josep els va insistir que es quedessin allà tot el dia amagats al paller i a la nit els portaria a Borges. Esteu massa a la vista i vestiu massa bé. Fiqueu-vos a dins. No hi va haver manera de persuadir-los i van decidir marxar. Llavors els va explicar les tortuositats per on havien de passar per arribar al Trull i d'allí a Borges. Seguint aquestes indicacions van arribar a una fondalada on van trobar al jove Antonio Roset, d'esquerres, treballant les seves terres. En veure'ls passar per la muntanya va pensar que eren religiosos, i quan va tornar de la feina per menjar els va denunciar davant el Comitè.

Els tres viatgers seguint el seu camí es van topar amb un nen de 12 anys, José Mª Plana Setó, que anava a la farmàcia d'Arbeca per comprar medicina per al seu avi malalt. En arribar al replà del Cayo va trobar als tres viatgers, que caminaven amb decisió i els va preguntar:
A on aneu amb tanta pressa? Havent-ho sabut els va fer les indicacions convenients.

Els tres viatgers van arribar a la fondalada del Trull. Allà van trobar al parcer Antoni Rius i Ramon Solé, el seu jornaler, que estava llaurant i van entaular conversa. Ramon els va donar el pa que li havia sobrat del menjar, ells portaven una llauna de sardines i li van allargar 3 pessetes perquè comprés més al poble, i es van posar a menjar sota una figuera. Mentre menjaven van explicar les seves peripècies a Antonio Rius, membre de la C.N.T. i del Comitè de la Floresta, que els va oferir seguretats i els va aconsellar que es retiressin per no comprometre'l. Els fugitius, tranquil·litzats amb tantes paraules de seguretat, es van tirar a dormir sobre unes mates. Els dos missioners, fatigats com estaven, es van adormir profundament. Josep, amb tot, no dormia. Entretant Antonio Rius i el seu criat van anar a la Floresta i els van delatar al Comitè. Per llavors els del Comitè d'Arbeca ja estaven buscant-los.

A això de les onze del matí Josep va sentir crits de persones que s'acostaven. Va veure tres homes que cridaven, als quals responien altres, de més lluny. Va comprendre que anaven a per ells i va despertar als dos missioners i els va dir: Seguiu-me. Van escapar pel costat oposat dels perseguidors i van arribar a la carretera, on hi havia un cotxe aturat amb la bandera vermella. Josep els va dir que es quedessin, que ell passava per provar fortuna i la sort el va acompanyar. Des de l'altra banda els va fer senyals perquè fessin el mateix, però no li van sentir perquè fugint de la vista del cotxe s'havien apartat i el buscaven sense adonar-se què havia passat. Quan, per fi, intentaven passar la carretera des del terraplè va passar un altre cotxe de milicians i els van donar l'alto. Ells van intentar escapar-se, però en va. Josep el va veure tot des de l'altre costat.

Els dos missioners van ser detinguts en el fons del Castellot, masia deshabitada, pel agutzil de la Floresta, el president del Comitè de les Borges, Amadeu Pons, o Troski, i un altre de Castelldans. Els van portar al cementiri de la Floresta.

Una vegada que els havien detingut, els milicians van discutir entre si i els van comunicar als missioners: Segons ordena la llei, us hem de matar. Ja ens ho pensàvem, van respondre.

No hi va haver ni protesta ni cap resistència. Van manifestar el desig de morir al cementiri que estava a prop i allà es van dirigir tots en comitiva. Abans de l'execució, els milicians de la recerca van tenir una gran reunió al Cafè de Valentina. Allà van anar arribant els mobilitzats dels pobles per a la recerca dels missioners, representants de Puiggrós, Arbeca, les Borges Blanques i la Floresta. De les Borges Blanques hi havia uns 25. La finalitat de la reunió era obligar els de la Floresta a que matessin els innocents detinguts. Els de la Floresta volien que s'allunyessin del seu territori municipal i argumentaven que havien estat detinguts en el territori de les Borges Blanques i que corresponia al seu Comitè prendre les decisions. Va parlar el president d'aquest Comitè, Amadeu Pons, àlies Troski, i va imposar la voluntat que havien de ser els de la Floresta els executors del crim perquè encara no s'havien tacat de sang. Els de la Floresta es negaven i per desfer la incertesa va intervenir la gestora del cafè, Dorotea Carulla dient: Cal complir la llei, cal ser valents en el seu culte, repetint que no fossin covards.

Al cementiri van baixar els milicians de la Floresta i altres companys per l'afusellament. Els dos joves van demanar que els perdonessin i els deixessin marxar. Els milicians es van burlar a més no poder. També van demanar que els deixessin escriure a les seves famílies, cosa que els van concedir, però amb l'advertiment que no posessin la direcció de la Floresta, sinó cementiri de Lleida.

Genaro Piñol va escriure:

Estimats pares i germans i estimada Congregació.

A vosaltres us dirigeixo les meves últimes línies de comiat.

Adéu, fins al cel. Genaro Piñol, C.M.F.

Torms. Sr. Genaro Pinyol Massip

Carrer Prat de la Riba

Aquesta carta va arribar al dia següent a la seva família. Un dia més tard va arribar Josep.
Els missioners també van demanar als “rojos” que els donessin una volta pel poble de la Floresta abans de matar-los perquè els veiés la gent. No li van concedir.

Quan van comprendre que era la seva última hora els van demanar retirar-se un moment a un angle del cementiri. L'hi van concedir i els dos van ser allà a parlar secretament. Després, com estaven ressecs, van demanar aigua. Els milicians van agafar el cotxe de les Borges, allà parat, i van anar al cafè a per unes ampolles. La Valentina els va donar gasosa, conyac i altres licors.  Després s'ufanaba dient: Han demanat aigua i se'ls ha donat gasosa.
Però les dones del poble li contestaven encertadament: No els heu donat amb tot el que en justícia havíeu haver-los donat, la vida.

En veure tot aquell aparell de begudes, els missioners no volien beure de cap manera, ja que ells havien demanat només aigua. Els van obligar a beure una gasosa i van rebutjar delicadament els licors, que van ser pastura dels milicians. En aquests moments va defallir el Troski, que dirigia les operacions, al qual un dels missioners va oferir la gasosa perquè la necessitava més que ell.

En senyal de perdó, els missioners van estendre la mà per estrènyer la dels seus botxins. En l'escamot d'execució estaven: Francisco Andreu, president del Comitè; Jaume Montalà, agutzil; Miguel Sans; Martín Farré i Josep Prats.

A continuació van resar l'acte de contrició o Jo pecador, i es van posar de genolls i van dir als “rojos” que ja podien disparar al pit, de front. Els del gran grup van decidir per l'esquena, perquè tremolaven. Els missioners van cridar tres vegades Visca Crist Rei! i el Comitè al seu torn va aixecar la veu i va clamar: Visca la Revolució Social. Segons el testimoni ocular Matías Farré, des de l'altura de casa, va sentir el crit «Visca Crist Rei i a continuació es va percebre la detonació dels trets, no una descàrrega tancada i instantània dels trets, sinó més aviat successiva, la qual cosa donava a entendre que als del gran grup els tremolava el pols i no van disparar tots a temps», per això van trigar molt en morir, van patir fins que l'agutzil els va donar el tret de gràcia a l'ull dret. Sis o set trets van anar a la paret. Després els van registrar en recerca dels diners ... que no portaven. Immediatament van marxar tots els milicians cada un al seu poble sense ni tan sols tancar la porta del cementiri, ja que la van deixar ajustada.

Els dos van morir resignats. Era la tarda del 27 d'agost de a 1936. Els van enterrar en el mateix cementiri res més que amb terra a sobre, perquè els “rojos” no van acceptar les caixes que van oferir ni tan sols els llençols.

Els “rojos” estaven sorpresos de la serenitat mostrada pels dos joves. Relatava l'agutzil que quan van escriure la carta no els tremolava el pols, mentre que ell tremolava com una fulla d'arbre.