Surribas Dot, Francesc Xavier

Dates
Naixement: 
7 de novembre de 1909, a Torelló (Barcelona)
Professió religiosa: 
11 de febrer de 1926
Ordenació sacerdotal: 
21 de maig de 1932
Martiri: 
26 de juliol de 1936, a Lleida

Heus ací el testimoni de la Pepeta, germana del màrtir.

El meu germà Francesc Xavier Surribas va néixer a Torelló el 7 de nov. de 1909. En la seva infantesa sobresortí tant per la seva docilitat, innocència i tracte afectuós que era molt estimat de tothom, i la meva mare deia sovint que era el més bo de tots els seus fills, i fent d’escolà de la parròquia, on se celebraven moltes misses, sempre acceptava de bon grat ajudar fins les que no li tocaven, quan els companys les defugien.

Fins a aquí el testimoni de la seva germana, corroborat per molts altres testimonis.

Els seus pares es deien Jaume Surribas Bugons i Maria Dot Sala. Dels sis fills del matrimoni, en van sobreviure tres: Pepeta, Lluís i Francesc Xavier, que va ser batejat l'endemà de néixer.

Jaume i Maria formaven un matrimoni modèlic en tots els aspectes per a tots els matrimonis cristians. D'exemplars costums i de sincera religiositat. Amb escassos béns en comparació dels dots morals amb què Déu els havia enriquit.

Francesc va perdre aviat el pare. La mare, vídua, va cuidar amorosament els seus fills que n’heretaren una sòlida pietat, conreada també pel rector de Torelló, Mn. Ramon Pladesala que moriria màrtir.

Un company d'infància descriu Xavier com de temperament serè, franc i afable, d'una bondat i flexibilitat poc natural en nens de poca edat. Quiet i afeccionat a llegir llibres piadosos, i amb tirada a les funcions litúrgiques, que preferia als jocs infantils.

Als onze anys va entrar com a postulant o seminarista claretià a Vic. Per les festes de Nadal va escriure a la seva mare una carta amb aires de sermó. Fa així:

 Aquí fem un pessebre molt gros i cantem a la capella. Anem molt a passeig i de vegades força lluny. Ens llevem a les 6. El meu germà em va escriure que es troba molt bé de salut i jo també, g.a D. i suposo que vosaltres també us hi trobeu. Us desitjo unes bones Pasqües de Nadal a tots els de la família. Que Déu us beneeixi i ens veurem un dia al cel.

Afegeix a la seva signatura les sigles C.M.P. Postulant del Cor de María. Aviat canviarà la P. per la F. de Filius, fill. Va felicitar també la seva mare amb motiu de la festa de l'Assumpció de 1922:

Molt estimada mare: Us felicito pel dia 15 d'Agost Festa de l'Assumpció perquè és el vostre sant. Aquí en aquest Col·legi fem festa grossa aquest dia.

I li dóna notícies del seu germà Lluís que està bé de salut i que està aprovat per professar el dia 15 d'aquest mes. I afegeix: M'ha dit que està molt content de saber que ha de professar, ja que des d’ara es diuen Fills del C. de Maria i és un acte solemníssim. D'ara endavant se signarà C.M.F.

I acaba: Pregueu molt Déu perquè em faci un bon Missioner i així pugui convertir moltes ànimes.

El seu germà Lluís professà efectivament el 15 d'agost de 1922. No gastava gaire bona salut, de manera que més endavant va perdre un curs per malalt.

En l'Assumpció de 1923 escrivia a la mare també des de Vic:

Ja ha arribat una ocasió per felicitar-li el gran dia de l'Assumpció. Nosaltres fem també una festa molt grossa, ja que és la nostra Mare. Desitjo que passi Vè. Sra. Dot i tota la família aquest sant dia, que sigui feliç tant en espiritualment com corporalment. Aquí cantem càntics i mil altres coses. Jo estic molt bé G.a D. i el meu germà es va posant millor. Passo molt bé les vacances. Tenim una hora de classe al matí i a la tarda anem a passeig.

El Nadal de 1923 va felicitar la seva mare, la seva germana i l'àvia.

Jo estic bo i content G. a D. Suposo que el meu germà també. Oh quins dies! Que divertits, alegres i riallers. Tot és cantar i esbargir-se. Aquí fem un pessebre gros i ben bonic. Hi ha foc en la cabana dels pastors. Hi ha casa, fonts.

 I aprofita la postdata per amollar l'ham: Si algun escolà nos vol venir per ser Missioner podria venir que li ensenyaria les coses en aquests dies.

Acabat l’any de noviciat, professà per vegada primera a Vic l'11 de febrer de 1926 i l'endemà es va traslladar a Solsona per estudiar la filosofia. I felicitava a la seva mare l'any nou de 1927:

Molt estimada mare: Una feliç circumstància em posa en situació d'escriure-us, per mostrar-vos un cop més el meu filial afecte envers Vós que ben merescut teniu l'amor del meu cor. Us desitjo per a Vós i la meva germana un feliç any, en el qual rebeu tota mena de gràcies ja espiritualment, ja corporalment.

Després de la filosofia cursà els estudis de teologia corresponents, però ja no en tenim més correspondència. El 21 de maig de 1932 va rebre l'ordenació sacerdotal.

Va passar l'any 1933-1934 a Aranda de Duero (Burgos) per viure l'any previ al primer destí dels missioners novells. Des d'allí va escriure al Rm. Nicolás García una carta preciosa el 6 de febrer de 1934.

Rm. P. Nicolás García, C.M.F.

Rm. i benamat Pare: Llegint els últims Anales he sentit nous desigs de col·laborar al bé de les ànimes en terres xineses.

Fa cosa d'un any que ja abrigava aquesta santa il·lusió i ara reviu més falaguera en veure l'interès amb que l'abnegat P. Fogued i P. Alfajeme demanen PP. joves 2 ó 3 almenys per dilatar la seva acció missionera en el Celest Imperi.

Trobant-me, doncs, a l'any d'Aranda, preparatori al meu primer destí m'ofereixo a S. Rma. per expedicionari a Xina. Amb això contribuiré a l’engrandiment de la Congregació i al seu fi primari, això és, la salvació de les ànimes de tot el món, sense exceptuar races, llengües i mirant només la glòria de Déu i prosperitat de l'Institut.

De V. Rma. afm. germà i últim dels seus súbdits q.s.m.b.

Javier Mª Surribas C.M.F.

El P. Xavier però no va ser escollit per a la missió de Xina. El 27 d'abril del mateix any 1934 va escriure al tot just elegit superior general Rm. P. Maroto amb una petició molt concreta i de molt interès per a ell:

Amb tota humilitat i submissió m’adreço a V. Rma. per impetrar de la seva amabilitat una gràcia i és: Acostant-se la meva sortida d'aquesta d'Aranda de Duero cap a la meva Província de Catalunya i celebrant-se a Vic el Tridu de la Beatificació del P. Fundador a mitjan Maig, desitjaria, si a V. Rma. li sembla bé, assistir a tan solemnes festes religioses, com les que se celebraran a la Casa-Mare de la Congregació.

No ens costa que pogués realitzar aquest desig.

Els seus companys de carrera i de comunitat donen testimoni del caràcter i tarannà d’En Xavier Surribas Dot. Així el P. Ferran Carrera va escriure:

Entre els seus dots intel·lectuals sobresortia per la seva memòria ràpida. Era piadós i observant, amb un cor de mare envers els seus companys. Vam exercir junts el ministeri a La Selva del Camp, tenia una gran facilitat de paraula i en aquesta vila ens va agafar la revolució del 36.

I el seu condeixeble P. Pius Tamarit afirma: Era la bondat i senzillesa personificada, d'un caràcter infantil i d'un talent veritablement extraordinari, essent la seva característica l'abnegació a favor dels altres.

El 15 de juliol de 1936 el P. Surribas havia de sortir a predicar a diferents poblacions amb el P. Ferran Carrera que escriu:

El P. Surribas i jo ens obrírem mútuament la corona [clerical], com a testimoni que no teníem por a la revolució. El fet de portar-la oberta fou la causa de la seva mort en entrar a la ciutat de Lleida, segons després es va saber.

Van tenir més valor que prudència, perquè com va deixar escrit el P. Ferran:

 A la casa de la nostra residència ja prevèiem un assalt de l'horda, per la qual cosa ja per endavant havíem posat a lloc segur les coses de més perill.

L'encara estudiant Marcelino Bertolín va deixar el testimoni d'aquests dies de persecució:


Al P. Surribas ja l’havia conegut anteriorment i en esclatar el Moviment estàvem tots dos a La Selva del Camp, d'on sortírem tots, Pares i GG. el 21 de juliol, perquè ens havien avisat que assaltarien l'església; i com vam veure de nit que ja l'havien incendiada, amb el P. Surribas i l'estudiant Josep Costa ens dirigírem a Almoster i vam caminar fugint uns dies fins que vam poder agafar el tren a Picamoixons des d'on el P. Surribas hauria pogut dirigir-se a Vic que era la seva pàtria, no havent-ho fet per no deixar-me a mi i perquè correguéssim la mateixa sort, dirigint-nos a Lleida amb el passi proporcionat pel comitè de Picamoixons; ja ens va avisar un ferroviari que se'ns coneixia que érem capellans o alguna cosa així, advertint-nos que ens separéssim en arribar a Lleida. Malgrat això, en baixar del tren separadament, es va aixecar un gran murmuri entre la multitud que esperava. A mi em van treure la boina per veure si portava corona clerical i com que la tenia dissimulada, després de mirar-me les mans que estaven ja una mica endurides de caminar pel bosc, em van conduir a la Generalitat i des d'allí a la presó. Quan érem a Almoster, el P. Surribas, per consell de l'ancià Mossèn, anà a salvar el Sm. retenint-lo i combregant fins que es van acabar les Sagrades Formes.

Mentre el Sr. Bertolín ingressava a la presó, el P. Xavier va haver d'afrontar la mort gairebé immediatament, segons testimoni presencial:

Un dels primers dies després d'esclatar la revolució de juliol de 1936, a això de les 12 i mitja va arribar el tren de Tarragona per primera vegada després de la revolució. Havent-me abocat a una porta que teníem oberta, vaig veure que dos joves armats conduïen mans enlaire un home d'alçada regular, que vestia un vestit de color marró, lleugerament ratllat de blanc i amb una boina a la butxaca de l'americana. El van fer atansar a la reixa de la casa on vivíem, que encara hi és, i es van començar a sentir els xiulets perquè la gent s'apartés. En aquest moment vaig advertir com se li accentuava la pal·lidesa de la cara que ja havia observat quan el conduïen i immediatament em vaig retirar, sentint tot seguit repetits trets. Més tard van venir a trobar-nos algunes persones dient que ningú havia netejat la sang i el meu marit va sortir amb una galleda d'aigua per fer desaparèixer el rastre de sang. Més endavant es va saber que l'assassinat era el P. Francesc Xavier Surribas Dot.

Un altre testimoni completa el relat:

I en arribar al final de la Rambla de Ferran, em van sorprendre uns crits d'alarma que pel que vaig veure, invitava els curiosos que s'apartessin per poder així actuar amb més energia contra els ministres de Déu, que allí vaig veure l'odi que sentien, acorralant cap a la paret i a la mateixa porta de l'Hotel Quatre Nacions un home d'uns 27 anys si fa no fa, que va caure desplomat sota les bales que li van disparar un grup de pistolers de la C.N.T. i F.A.I. i P.O.M. . Quan ja jeia a terra, m’hi vaig acostar i vaig observar també que calçava espardenyes negres, en les quals, deien els pistolers que portava mitja cèdula i deien que era religiós. En públic es comentava que el Servent de Déu abans d’assassinar-lo a l’entrada de la ciutat, li havien llevat la gorra per veure si portava corona i efectivament en duia i que això l’havien mort a l'acte.

La família va intentar traslladar les restes de Xavier a un lloc digne. Va ser impossible: a la fossa comuna del cementiri en acabar la guerra civil hi jeien amuntegats uns 700.

La Pepeta, germana del P. Xavier, guardava a casa un preciós record seu:

A casa guardem com una preciosa relíquia el Santcrist de missioner que el seu Superior P. Joan Serra va fer arribar a les nostres mans, després d'haver-ho recollit en una barraca on s'havia refugiat el meu germà i dos estudiants que amb ell anaven; recomanant-nos el P. Serra que tinguéssim molta devoció a aquest Santcrist perquè podia fer molts miracles. Efectivament el guardem en una estança de casa, en una capella que utilitzava de petit en Xavier en els seus jocs piadosos que eren els seus preferits. El Santcrist és visitat molt sovint i al meu poble li tenen molta devoció, per les gràcies espirituals i temporals que en reben, moltes de les quals atribueixen a la intercessió del P. Javier.