Senyor, la vídua de la paràbola

ens recorda les persones «sense veu»

a la nostra societat.

Un cop més ens recordes

que l'oració ens fa constants.

Ens infon energia i ens fa veure els camins

o les persones que ens poden ajudar

a resoldre una situació.

Al jutge tan se li'n dóna

de Déu i de les persones.

N'hi ha pocs que gosin dir-ho

amb tanta barra, tan descaradament,

però els seus actes els delaten.

Avui, Senyor, ens invites a confiar en mitjans

aparentment tan febles com la pregària

i ens assegures que tenen més força

que tots els poders del món.

Senyor, et volem agrair que hagis cridat

alguns cristians a dedicar la vida a la pregària.

Són com la vídua de l'evangeli.

Sembla que no fan res,

que la seva vida no té cap sentit.

Aquestes persones són les que més fan

pel món i per tothom.

Senyor, no ho podem negar!

Ens agrada imaginar-nos Déu

com algú omnipotent i benvolent

disposat a respondre sense dilació

als nostres desigs més infantils.

Voldríem que fos així, però ...

sabem que no és aquesta la imatge

que tu, Jesús, ens dónes de Déu

quan ens en parles a l’evangeli.

Fes-nos entendre d’una vegada

que hem de pregar constantment

no perquè Déu no ens oblidi

sinó perquè no ens oblidem d’Ell...

... i perquè recordem constantment

que Ell vol ser el nostre Pare

i vol realitzar en favor nostre

aquest projecte de vida i d’amor

que és el Regne anunciat.

Ajuda’ns, Senyor, a «pregar sempre,

sense perdre mai l’esperança.»