Senyor, accepta la nostra vida de cada dia

com l'altar on fem l'ofrena

de nosaltres mateixos.

Que sapiguem viure, Senyor, el nostre treball

com la contribució que fem

a transformar el món,

perquè Crist hi penetri sempre més i més.

Sabem, Senyor,

que la transformació de la nostra vida

per mitjà de l'Eucaristia

reclama també un tracte diferent amb les coses,

amb les persones i amb la creació.

Que cada àpat, Senyor, ens recordi

que allò que mengem són dons que Tu ens fas,

amarats del teu Esperit i del teu Amor.

Que durant aquesta setmana, Senyor,

quan passem davant una Església

o sentim tocar les campanes,

recordem la celebració dominical.

Jesús,

també per a mi les teves paraules són difícils.

Com Maria, quan l’enviat de Déu li va anunciar

que seria la teva mare, tinc ganes de dir-te:

«Com pot ser això» Però, com més les medito

més crec que «a Déu res no li és impossible!» 

No ho acabo de comprendre; accepto el misteri!.

Si que, a la llum de l’Encarnació, intueixo que

el Pa i el Vi de l’Eucaristia, en aquell Últim Sopar,

en certa manera, era com encarnar i fer visible

per sempre i per a tota la humanitat

el do total de tu mateix a la Creu;

do del Cos i de la Sang, fins a l’última gota!

No és un do en el buit o un record del passat,

és un do actual de presència en cada persona.

Em fas viure una comunió real i sensible amb tu.

Hi endevino com una encarnació permanent

de la teva vida, mort i Resurrecció en mi...

És un preludi de la comunió que viurem al cel.
És sublim aquest misteri del Cos i de la Sang!