Viviu sempre contents en el Senyor,
sí, viviu contents. El Senyor és a prop.
Que l'alegria se'ns vegi a la cara
i en el missatge que transmetem.

Senyor, la nostra presó
és tan estreta com la de Joan.
Ens sentim engarjolats per la incomprensió
i fins i tot pel menyspreu.
Malgrat tot: Jo crec, Senyor.
Tu tens paraules de vida eterna,
Tu saps que t'estimo.

Senyor, que les nostres obres
donin raó de la nostra fe i del nostre missatge
i que recordem les teves paraules:
«Allò que fèieu amb els meus petits
amb mi ho fèieu».

Senyor, que sapiguem descobrir
els profetes del nostre temps,
que no ens limitem a esmentar i admirar
les persones que han fet la seva feina
i han donat testimoni, però que no hi són
i ens passaren el testimoni a nosaltres.

Ens has donat la teva paraula

per dir-nos que estaràs sempre amb nosaltres,

per dir-nos que –amb el Pare i l´Esperit-

faràs estada en cor del creient,

i que et trobarem en el germà sol i desemparat.

I ens hem avesat a «saber» que ets a prop,

al cor de l'Església i al cor de cadascú.

Però ens costa de «sentir» la teva presència

com a font de vida, de joia i d´esperança.

La gent preguntava a Joan «què havia de fer».

Nosaltres ho escoltem avui dels teus llavis

quan després de partir el pa ens demanes:

«Feu això que és el meu memorial.»

Que e Pa partit que mengem,

ens faci «fer Cos» amb tu mateix

i ens faci sentir-nos «un sol Cos» amb els germans.