Diumenge III de Pasqua

Pare nostre, Senyor de la vida,
fent-nos ressò del salm et demanem
que desitgem aprendre el camí de la vida.
El camí no és altre que Jesús;
per això l’hem de saber convidar i acollir
cada dia com a company de ruta;
hem d’obrir-li el cor per poder
escoltar i guardar la seva paraula,
fins si la nostra manera de pensar
no coincideix amb la seva.

Sobretot l’hem de saber convidar
perquè es quedi amb nosaltres,
i acceptar de cedir-li el lloc
de cap de taula, i que ens alimenti
amb el pa de la vida i la fraternitat.

Que desitgem, Pare, com tu ho desitges,
la felicitat de tothom, i que
la nostra actitud de deixebles
de Jesús ressuscitat sigui un senyal indicatiu
de com es pot rebre aquesta felicitat.

Fes-la arribar als qui més pateixen
a causa de la malaltia, la soledat,
els trencaments familiars, la falta de feina
o les injustícies humanes.

Que l’esperança que Jesús ressuscitat ofereix
ens mogui a fer feliços els altres,
sent capaços de compartir
tot el que tu, Pare, ens dones gratuïtament.

Era diumenge,
el primer dia de Pasqua.
Però aquells dos deixebles,
com nosaltres mateixos tantes vegades,
no veien més enllà, Senyor,
no et podien conèixer, aclaparats,
els ulls com entelats per les preocupacions.

No els serviren de res
ni la llarga passejada,
ni la conversa, encara obsessiva,
ni la companyia d’ un altre caminant,
ni el record de les teves obres i paraules,
ni el relat de les dones del grup,
ni les mateixes sagrades Escriptures,
ni res que no fos tornar-te a veure a Tu.

Ara entenem què ens ajuda a retrobar-te,
i et demanem de saber i desitjar-ho fer:
l’acolliment, compartir la taula,
i, sobretot, partir el pa de l’Eucaristia. 

Confesso que em moro de curiositat, Senyor,
i que si tingués una màquina del temps
aniria amb les dones de bon matí el diumenge
fins a l’entrada del sepulcre,
i em reuniria amb els onze
esperant secretament la teva aparició.

I així vaig fantasiejant, Senyor,
lamentant que això no sigui possible,
fins que se m’acut posar-me en la pell
de la parella de deixebles que caminen,
capcots, cap a Emmaús.

Amb ells m’adono que ara va de bo,
que no necessito cap màquina del temps
per reconèixer que alguna vegada
jo també he llançat la tovallola,
que també tinc un cor que es pot obrir
i acollir qui camina al meu costat,
que també tinc les Escriptures a l’abast
i que, en partir el pa de l’eucaristia,
et fas realment present entre nosaltres.

Gràcies perquè puc compartir aquesta trobada
en la comunitat dels germans.