Diumenge de Rams

Senyor Jesús, ens agradaria tenir
aquella fe entusiasta y esperançada
dels qui et rebien amb alegria a Jerusalem.

I la fe austera d’aquells soldats
que et van veure morir sol i humiliat,
però amb una dignitat que mai ha tingut
cap dels poderosos d’aquest món.

Et volem donar gràcies, Senyor Jesús,
perquè has acceptar el risc que suposa
la vida de tota persona humana:
ser traït, o condemnat injustament,
o ser abandonat pels més íntims...

I tu has viscut aquestes situacions
sense deixar d’estimar, de perdonar,
sense deixar-te tacar pel mal del món.
Has rebutjat del tot i per sempre,
per a tu i per a tots els qui volem ser teus,
l’ús de qualsevol mena de violència.

Ajuda’ns a entendre què vol dir
creure en tu i seguir-te com a deixebles;
ajuda’ns a no adormir-nos davant
la situació del món o de l’Església.

Que la teva paraula i la teva mirada
tinguin la força de desvetllar-nos
i d’ajudar-nos a creure amb fets i de veritat
que el teu camí i la teva vida
són els que fan possible un món nou
i una existència més humana.

Senyor Jesucrist,
celebrant el diumenge de Rams
m’agradaria ser com aquells
que t’acollien i t’aclamaven
quan vas entrar a Jerusalem.

Sentint proclamar la passió
m’esgarrifo pensant
que també jo et puc negar,
puc declarar que no et conec
i que no sóc dels teus,
o puc contribuir a 
fer-te fora de la nostra societat.

Per això et demano, Senyor Jesucrist,
que preguis per mi 
i per la teva Església,
tal com ho vas fer per Pere,
perquè no defalleixi la nostra fidelitat.

Dóna’ns la humilitat necessària
per demanar-te cada dia,
com et demanava aquell crucificat:
“recorda’t de nosaltres”.
Serà senyal que nosaltres
volem recordar-nos de tu
i del teu Evangeli
i que volem viure 
com a testimonis del teu Regne.

Amb llàgrimes de goig
-i de pena, barrejades- t’aclamem,
ja que véns en nom del Senyor
a alliberar-nos i a donar la vida.

La teva entrada humil, rei i Redemptor nostre,
encèn d’admiració els nostres cors
i provoca l’homenatge de guarnir el camí
com si es tractés d’un arc triomfal,
amb domassos i palmes, i brandejar
de branques de llorer a les mans,
en senyal anticipat de de victòria
pel seu imminent, duríssim, combat.

Els plors acompanyen els crits d’alegria,
perquè tu,-¿qui ets?- inquietes tot Jerusalem.

Sortim a rebre’t, Amor Omnipotent,
ara muntat sobre una cavalcadura,
però amb el viu desig d’agenollar-te als peus
dels teus seguidors, amb el gibrell de l’aigua,
i purificar-los de tot pecat amb la teva sang.