Records de la Missió de 1846: La trona de l’Evangeli de la Catedral; El Canonge Vallcendrera; La seva casa al carrer de Sant Antoni; Unes sabates del Pare Claret.

Lleida fou un camp bastíssim de treballs apostòlics.

Pertany als fills de Lleida la glòria d’haver estat ells els qui canviaren el dictat de Mossèn Claret, amb el qual era anomenat amablement el Servent de Déu, pel de Pare Claret.

I és que pocs com ells pogueren admirar les obres extraordinàries que realitzà aquell cor, tan paternal, durant aquella perllongada i fecundíssima missió, que obrí un solc inesborrable a la vida cristiana de la nostra ciutat.

Per aquest motiu «a ningú no li semblarà estrany que la gent senzilla, moguda per l’esperit del Senyor, comencés a anomenar-lo Pare Claret, enlloc de l'afectuós Mossèn Claret, tal com fins llavors se’l coneixia».(2)

I no solament és aquest el record que resta a Lleida de la Missió de 1846, un altre, i no pas insignificant, és la trona de l’Evangeli de la Catedral nova, que a partir del feliç dia 25 de febrer últim, data de la beatificació, ha quedat convertida en reliquiari monumental claretià. No endebades fou des d’on el Beat predicà la doctrina de Jesús als nostres avis cristianíssims.

Entre els artistes que acudiren a Lleida per treballar en el guarniment interior de la Catedral nova, es compta el notable escultor Juan Adán, natural de Tarazona, i deixeble del mestre de Saragossa, José Ramírez.

L’any 1776, el trobem ja a la nostra ciutat, posant-se a disposició del Bisbe Sr. Sánchez Ferragudo i del Capítol.

A ell es confià la construcció i talla de la major part dels retaules del nostre primer temple, vertaderes obres d’art neoclàssic, predominant en aquella època.

Citem, entre altres, els retaules de les capelles de la Pietat, del Pilar, del Sant Crist,  de la Soledat i de la Immaculada, admirats per artistes nacionals i estrangers.

Els anys durant els quals realitzà les seves obres escultòriques a la nova Seu, són els compresos entre el 1777 a 1781.

Per aquests dies tallà les dues trones, la de l’Evangeli i la de l’Epístola, que, sense oferir res de particular quant a la seva forma artística, un autor anònim d’aquell temps ho descriu d’aquesta manera:

«Es noten també les dues trones amb els seus ampits treballats, molt ben guarnits, damunt dels quals s’aixequen en actitud de predicar Sant Pere, al de l’Evangeli; i Sant Pau, al de l’Epístola; també són obra del senyor Adán».(3)

Des d’aquesta càtedra de l’Esperit Sant, el P. Claret evangelitzà la pau i el bé entre el nostre poble. El veiem voltat d’una llum celestial i com el pogueren entendre catalans i aragonesos en la seva pròpia llengua, parlant-ne una sola, com consta en els Processos.

Durant la Missió el P. Claret s’allotjà a la casa del canonge Sr. Antoni Vallcendrera i Pons. Aquest era natural de Manresa i essent rector de S. Fèlix de Vacarisses fou agraciat amb una canongia diaconal a la nostra Seu per R. Cèdula de 3 de juliol de 1824. Va prendre possessió el 31 següent i a l’edat de 53 anys va morir a Barcelona, el 30 d’octubre de 1846, poc més de quatre mesos després d’haver allotjat el Servent de Déu.

La casa del canonge Vallcendrera està situada al carrer de Sant Antoni, a prop de la catedral, i actualment està senyala amb el núm. 6.

Per a la perpètua memòria de l’estada del Pare Claret en aquesta casa, el lleidatà Ignasi Simón i Pontí el 1904 va fer col·locar a l’escala de la mateixa, a l’alçada del tercer pis, una làpida de marbre.

El text de la inscripció diu així: «En aquesta casa que fou— del Y. Canonge Vallcendrera s’hi hostatjà desde 1 de—maig a mitjans de juny de MDCCCXLVI lo Venerable—Anton M. Claret—qu’enfervoritsá a Lleyda—ab ses predicacions y sos miracles—En piadosa memoria feu posar aquesta lápida—en maig de MCMIV Igansi Simón y Pontí».

El senyor Ramon Vidal citat a l’article anterior, declara al Procés Apostòlic de Tarragona:

«Ho sé, perquè m’ho ha explicat la Sra. Teresa Soberá, que servia el canonge Vallcendrera quan el Venerable s’hi allotjava durant la Missió que predicà a Lleida. A la seva habitació li dugueren dos nens que no podien caminar, en sortir d’allí van poder baixar sols l’escala. Hi havia altres malalts que demanaven al Venerable que sortís a donar-los la benedicció».(4)

El P. Claret ocupava el segon pis de la casa. I explica la senyora Teresa Soberá que el canonge Vallcendrera li havia manifestat diverses vegades la satisfacció que experimentava de poder allotjar el Servent de Déu i ella la que sentia en servir-lo. Eren moltes les persones que li deien: «Sou afortunats de poder tenir aquest sant a casa»

Finalment, l’Arquebisbe Dr. Costa i Fornaguera a la carta, alguns paràgrafs de la qual ja s’han publicat al capítol anterior, afegeix:

«Els ilerdenses el van veure arribar a peu amb un mocador a la mà, on portava el Breviari i algun altre llibre, i mentre va estar amb ells no sabien parlar d’altra cosa que no fos de Mossèn Claret. Com que no duia altra roba que la posada, li van voler donar un vestit nou i no el va voler admetre. Només aconseguiren, sense que ell se n’adonés, canviar-li les sabates velles que duia per unes de noves, quedant-se les velles una família d’aquesta ciutat, que encara les conserva com un tresor molt preuat…»

Respecte del manteu senzill i pobre amb què el Beat cobria el seu cos, declara el Sr. Ramon Vidal que «Assistint als sermons que predicà el Venerable durant la missió que donà a Lleida, recordo que parlant de la virtut de la pobresa va dir: No era seu el manteu que duia i que estaria molt content de poder morir en un hospital».(5) El Senyor va atendre aquests desigs, concedint al P. Claret morir no en un Hospital, però sí, almenys en una casa aliena: al Monestir de Fontfreda, on fou rebut pels monjos amb afectuosa hospitalitat.

La manera tan original amb la qual es pogué verificar el canvi de les sabates velles per les noves, està explicada detalladament en una acta autoritzada pel Secretari Canceller de la Cúria eclesiàstica de Lleida Rd. Lic. Josep Subiela, Pbr. amb data de 17 de juliol de 1885, que transcrivim íntegrament a l’Apèndix II.

Segons aquest document, el sabater de Lleida Sr. Fèlix Mariscal, mogut per la santedat que el Rd. Antoni Claret revelava en tots els seus actes, va sentir forts desigs  de tenir una peça usada per ell, concebent, ja que era sabater, el pla de canviar-li les sabates que portava per unes de noves que li faria. Així ho va fer gràcies a la serventa del canonge Vallcendrera, a la casa del qual s’allotjava el Servent de Déu, Teresa Soberá i Mercé. Aquesta, quan li donà els nous al Sr. Mariscal, aprofitant l’ocasió que el Reverend Claret estava descansant, entrà silenciosament a la seva habitació i, agafant de sota el llit les sabates velles, deixà al seu lloc les noves, i donà les primeres al senyor Fèlix Mariscal, que se les endugué a casa seva amb una il·lusió extraordinària.

Aquestes sabates són de cabritilla, força usades, de forma antiga i motlle dret, fetes amb cordó o doble costura amb orelles estretes, lligades amb una treneta de cotó, tancades sobre catorze centímetres, amb una punta estreta carrada, taló de dues tapes i set claus en cada un, uns vint-i-vuit centímetres de llargària de sola i de sis d’alçada el tall del darrere.

A l’època de l’acta notarial, pertanyien a les germanes Raimunda i Carme Mariscal i Estruch, filles del senyor Fèlix. Actualment són propietat de la Casa Missió de Lleida i per les circumstàncies jo mateix he estat durant una temporada custodi d’elles i d’altres relíquies del nou beat.

(1) El P. Claret va ser canonitzat per Pius XII el 7 de maig de 1950, data posterior al present escrit.

(2) Carta del P. Casals, ja citada.

(3) Resenya de la catedral de Lleida, pàgina 34.

(4) Pàgina 64.

(5) Procés Apostòlic de Tarragona, pàg. 66.