Oscoz Arteta, Miguel
El dia 12 de novembre de 1910 va néixer a Artazu, poble situat al bell cor geogràfic de Navarra. És una circumstància que sembla esperonar la seva gent a ser viva expressió de les millors virtuts de l’antic “Reyno” de Navarra. El mateix dia, s’afegí al goig del naixement de Miguel a la nova vida de Déu pel baptisme. El 15 de juny de 1925 va rebre la confirmació de mans del bisbe de Pamplona José López de Mendoza.
Els pares foren León Oscoz Osés y Eugenia Arteta Esparza que van tenir onze fills. Miguel fou el primogènit.
El dia 1 d’octubre de 1926, Miguel deixà casa seva per ingressar com a claretià al postulantat –seminari menor claretià– d’Alagon (Saragossa). Més endavant dos germans seus, Eugenio i Francisco, animats pel germà gran a ser missioners, seguiran el seu exemple encara que sense arribar al martiri.
L’estiu de 1927, Miguel passa a Cervera (Lleida) per continuar els estudis. El 30 de juny els interromp per fer a Vic (Barcelona) l’any de noviciat. El dia 14 d’agost va vestir l’hàbit i el 15 del mateix mes però de 1930 emet la professió religiosa. Al cap de tres dies es trasllada amb els seus companys a Solsona (Lleida) per cursar-hi la filosofia (reduïda ara a dos anys) i el primer de teologia. El 30 de setembre de 1933 torna a Cervera no pas per continuar-hi els estudis sinó per interrompre’ls un any per malaltia. Amb la pena de veure retardar-se-li un any el somni de ser ordenat sacerdot passa un any refent-se al Mas Claret. Acabat, estudia el segon curs de teologia (1934-1935).
El novembre de 1935 escriu il·lusionat: Dos anys més i sacerdot!
Però la guerra li trencà també aquest somni.
De bon tarannà, senzill i flexible, era un magnífic company pel seu tracte i companyia agradables. Gràcies al seu talent espavilat, rendí molt en els estudis superant les traves de la manca de salut. Però fou en la música on mostrà més grans aptituds. Ens deixà algunes composicions que assenyalaven ja el futur mestre en el món de la música. Consta que el 22 d’abril de 1935 el Sr. Miguel Oscoz tocà l’harmònium suplint el seu company Sr. Viela, màrtir aviat a Barbastre, que era l’organista major
La mare estigué sempre molt present en la transmissió els valors en què Miguel assentà la seva vida. Des de Cervera li escriu:
“Encara recordo que més d’un cop ens adreçàvem a vostè amb frase semblant a aquesta: ¡Mare, ja veurà quan serem grans!... i ja ho veu”.
Arribà a viure l’ideal del martiri? Li va arribar amb els seus catorze companys, al cementiri de Lleida el 26 de juliol de 1936. Però deu mesos abans, escriu també a la mare: “Tant de bo tingués vostè la glòria de la honrosa mare dels Macabeus oferint, si no al martiri, sí al servei de Déu a uns altres fills i filles! De cap altra manera millor podríem complir tots el fi que Déu nostre Senyor ens donà en portar-nos al món. Que satisfeta en pot estar vostè i també el pare!”
Aquesta carta tingué Déu com a autèntic destinatari, via materna. La Providència volgué que s’acomplís en la seva adorada mare, no tant per servei de Déu dels seus tres fills sinó més aviat pel martiri del germà gran, la mare dels Macabeus. Heroiques les mares dels nostres màrtirs en la generositat de llur martiri incruent.