Hortós Tura, Lluís

“La semblança del Sr.Hortós –llegim en una nota biogràfica– és d’allò més simpàtica i amable. El seu esperit semblava fet de la millor pasta i com si el seu angelical patró sant Lluís li hagués infós el seu celestial candor, que traspuava una senzillesa atractiva, bondat inesgotable i jovialitat invicta, que aviat esdevenia un riure franc. Un hom com ell no podia tenir altres enemics que els “rojos”. Semblava talment que les penes mai no trucaven a les portes de la seva ànima. Així era de serè i fet al somriure el seu rostre. “V., senyor Hortós, no en té de penes”, era la broma que sovint li engaltàvem. I se’n defensava com podia. Una bona i tranquil·la consciència “quasi juge convivium”, com un convit perenne”.

I el P. Felipe Calvo deixà escrit:

Sempre el caracteritzà una sensatesa amable, callada i activa; gran docilitat, amb una mica de timidesa, que feia més dissimulats i meritoris els seus serveis i sacrificis. Molt espiritual i humil; metòdic i ordenat, i d’una clara i netíssima cal·ligrafia. Els seus dots intel·lectuals eren mitjanets.

Lluís Hortós va néixer a Argelaguer, Girona, a les 8 del matí de febrer de 1915 i fou batejat el dia 14 següent per mossèn Carles Bolós que li posà els noms de Lluís Pere Jacint. Els seus pares es deien Llorenç i Magdalena.

Passà per Argelaguer el claretià P. Emili Bover i esperonà diversos nois del poble a provat l’aventura de missioners. Un d’ells, en Lluís, arribà a Cervera a finals de juny de 1925. Cursà dos anys d’humanitats a Barbastre i dos a Cervera.

Acabat el noviciat, va emetre els primers vots a Vic el 15 d’agost de 1931. Els estudis de filosofia i teologia els començà a Solsona i els continuà a Cervera. A Cervera el sorprengué la persecució religiosa que el dugué al martiri a Lleida el 26 de juliol de 1936, juntament amb el P. Manuel Jové i els seus tretze companys d’ideal missioner.

Abans però hi hagué la dispersió de la comunitat cerverina i el llarg camí de Sant Ramon, on hi ha el monestir dels Mercedaris fins al Mas Claret. El camí es féu especialment penós al Sr. Hortós perquè tenia un dit del peu sense articulació perquè l’hi havia esclavat una gran llosa o pica. Cosa que no el deixava córrer gaire.

El retrat de bona persona, amable, alegre i senzill respon a la realitat. És bonic com escrivint a la seva mare, en català, el 26 de desembre de 1935 recordava ingènuament els anys de la infantesa amb la seva preciosa cal·ligrafia:

Encara me’n recordo que tenia molt poques ganes de treballar i per estimular-me al treball, vós, estimada Mare, em dèieu:”Si fas aquest rem de blat de moro et donaré deu cèntims”; i jo aleshores si que treballava de debò.

I continua recordant:

De vegades venint de l’”Olivet” o de l’Aulina recordo que de primer pujava a la carreta, però després, quan arribàvem a dalt de la “Salida” on hi havia un bardisser ple de pardals, deia que tenia fred. I meu padrí i germà Pere em deia seriós: “Sí, fred; ganes de tirar rocs als pardals. I és clar no era per altra cosa.

Al meu germà Joan, quan venia de can Homs, jo me n’alegrava molt perquè pensava en les pinyes que portaría i que jugaria a boles amb ell.

De Margarida recordo que sempre em feia vigilar Joanet, “el nen” i encara que de vegades ho feia malament, a mi m’agradava perquè així sempre érem junts i podíem anar amb el carret que li va regalar nostre oncle de Barcelona”.

Poc després d’arribar al seminari escrivia a la mare: Les sabates i els pantalons que duia de casa els he hagut de deixar perquè se’m feien curts i les sabates petites.” I explicava que havia passat vuit dies malalt, molt ben atès. I li deia també: Ara us diré una cosa: quan veureu C.M.P. vol dir en llatí Cordis Mariae Postulans: en català “del Cor de Maria Postulant. I després explicava a la mare coses de més gruix. Les lleis de la República obligaven els seminaristes a fer el servei militar i calia preparar la documentació necessària.

Per la situació actual religiosa i política no s’anguniïn, encara que de vegades hem estat en perill i en situacions difícils, tanmateix no ens ha passat res d’especial. La Providència de Déu ens allibera de tot perill. Per això hem de pregar sovint Déu que ens doni allò que més ens cal tant en l’ordre material com en l’espiritual. Si ho fem així i mirem de ser bons de part nostra, ja veuràs com sempre viurem en pau i tranquil·litat”.

Són de talls insignificants, però que revelen l’ànima ingènua i senzilla d’en Lluís Hortós. “Sortitus est animam bonam” (Sab 8,19), se solia dir de la persona senzilla, ingènua, amable i tranquil·la com ell. I va saber posar en la vida comunitària l’amabilitat i esperit de servei sense posar-se’n per això cap medalla, sinó il·luminant les situacions amb la llum d’un somriure amable.

No sempre ho tingué fàcil. Hagué de pencar de valent per sortir-se’n dels estudis. No hi semblava ben dotat. Però se’n sortí com un mitjà necessari per poder ser més endavant un missioner com el P. Emili Bover o els PP. Lluís Pujol i Francesc Segú: Són dels predicadors millors que nostra Congregació té per aquí Catalunya, escrivia a sa mare. Tots dos estaven a punt de predicar una missió a Argelaguer. “El vostre fill que us estima de tot cor”. Així se n’acomiadava el desembre de 1935. Ni ell ni la mare podien entrellucar que el pròxim Nadal el passaria al cel donant testimoni per Crist no pas predicant sinó morint, com els Innocents.