Biografia de sant Antoni Maria Claret

Antoni Maria Claret neix a Sallent (Barcelona), a uns 15 kms de Manresa, el 1807, al si d'una família profundament cristiana, dedicada a la fabricació tèxtil.

La infantesa del sant no va transcórrer amb total tranquil·litat. La guerra napoleònica, la influència de les idees de la revolució francesa, el jurament de la Constitució de 1812, i les tensions entre absolutistes i liberals van marcar d'alguna manera la vida del sant. En l'aspecte religiós està marcat per la vivència de la providència de Déu, d'una banda; i per la idea de l'eternitat, per una altra. La seva pietat es veu influïda per la devoció a la Mare de Déu i a l'Eucaristia.

Als dotze anys, el seu pare el posa a treballar al teler familiar. Reconeixent la seva habilitat per a la fabricació, va a Barcelona per perfeccionar-se en l'art tèxtil. Es dedica amb vertadera passió al treball; vivia per a ell dia i nit. Les seves oracions, en canvi, no eren tantes ni tan fervoroses, encara que no deixa la missa dominical ni el rés del rosari. A poc a poc se li va oblidant el desig infantil de ser sacerdot, però Déu l'anava dirigint segons els seus plans. Uns durs desenganys, i sobretot la paraula de l'Evangeli «de què li serveix a un guanyar tot el món si al final perd la seva vida?», sacsegen la seva consciència. Malgrat les ofertes per muntar la seva pròpia fàbrica, es nega a satisfer el desig del seu pare i decideix ser cartoixà.

Als 22 anys ingressa al seminari de Vic, sense perdre de vista la seva intenció de ser monjo cartujo. Quan es dirigeix a la Cartoixa de Montealegre, a l'any següent, una tempesta l'obliga a retrocedir i el seu somni de vida retirada comença a esvair-se. Prossegueix els seus estudis seminarístics a Vic. Sofreix una forta temptació contra la castedat, en la qual reconeix la intercessió maternal de la Mare de Déu en el seu favor i sobretot la voluntat de Déu, que li vol missioner, evangelitzador.

Encara que no havia conclòs els estudis teològics, el 13 de juny de 1835 rep l'ordenació sacerdotal perquè el seu bisbe veia en ell quelcom extraordinari. Queda encarregat de la seva parròquia natal, Sallent. Però la parròquia no era el seu. Sent, cada vegada amb més força, que el Senyor el crida a evangelitzar. La situació política a Catalunya, dividida per la guerra civil entre liberals i carlistes, i la de l'Església, sotmesa a la desconfiança dels governants, no deixava cap altra solució que la de sortir de la seva pàtria i oferir-se a Propaganda Fidei, encarregada llavors de tota l'obra d'evangelització de qualsevol tipus.

Després d'un viatge ple de perills, va arribar a Roma. Va aprofitar uns dies que tenia lliures per fer exercicis espirituals a la casa del Gesù dels Jesuïtes. El seu director el va animar a sol·licitar l'ingrés en la Companyia de Jesús. En el noviciat va intensificar la seva voluntat de donar-se al servei apostòlic, i va aprendre a donar exercicis espirituals, el mètode de predicar, catequitzar i confessar amb gran utilitat i profit. A començaments de 1840, als quatre mesos d'haver començat el noviciat, es veu afligit d'un dolor intens a la cama dreta que li impedeix caminar. La mà de Déu es fa sentir. El P. General dels jesuïtes li va dir amb resolució: És la voluntat de Déu que vostè vagi aviat a Espanya; no tingui por; ànim.

De nou en Catalunya, se li confia la parròquia de Viladrau. En estar aquesta ben atesa, pot desplaçar-se per donar missions i exercicis en poblacions properes. El seu bisbe, coneixedor de la vocació claretiana i dels fruits de la seva predicació, el deixa lliure de tot lligament parroquial per poder evangelitzar de poble en poble. Claret se sabia i se sentia col·laborador nat del seu bisbe; va voler que fos ell qui l'enviés a predicar no només per alliberar-se dels compromisos en els quals poguessin posar-lo els rectors, sinó també per sentit d'enviament i d'obediència. Pel desig de comunió amb la Jerarquia i per les facultats que comportava, va sol·licitar a Propaganda Fidei el títol de «Missioner Apostòlic», que ell va omplir de contingut espiritual i apostòlic.

Va recórrer pràcticament tota Catalunya de 1843 a 1847, predicant la Paraula de Déu, sempre a peu, sense acceptar diners ni regals pel seu ministeri. L'hi movia a això la imitació de Jesucrist. Malgrat la seva neutralitat política, aviat sofriria persecucions per part dels governants, i calúmnies dels qui combatien la fe.

Però Sant Antoni Maria Claret no anava a ser només predicador incansable de missions al poble i d'exercicis a sacerdots i religioses. Aviat descobreix altres mitjans d'apostolat més eficaços. Molt aviat es va adonar de l'ànsia de bona part de la població per la lectura, de l'efecte que causava la propaganda anticatòlica i que la paraula escrita roman i arriba fins i tot a més gent que la parlada. Va publicar devocionaris, petits opuscles dirigits a sacerdots, religioses, nens, joves, casades, pares de família... I va fundar la Llibreria Religiosa el 1848 per tal de recaptar fons i publicar i difondre obres bones. Entre 1848 i 1866, la Llibreria Religiosa havia llançat 2.811.000 exemplars de llibres, 2.059.500 opuscles i 4.249.200 fulls volants.

Com a mitjà eficaç de perseverança i progrés en la vida cristiana funda o potencia Confraries: la de l'Immaculat Cor de Maria, la Pietosa Unió d'oracions, o la Germandat del Santíssim i Immaculat Cor de Maria. Aquesta va ser l'avançament de les "religioses a les seves cases" o «Filles del Santíssim i Immaculat Cor de Maria», que amb el temps arribarà a ser l'Institut Secular «Filiació Cordimariana». En les seves regles, a les dones que volguessin consagrar-se a Crist amb amor virginal, sense sortir de les seves cases i de les seves famílies, el Pare Claret proposava una regla de vida i una espiritualitat.

En ser-li impossible predicar a Catalunya per la rebel·lió armada, el seu bisbe el va enviar a les Canàries. De febrer de 1848 a maig de 1849 va recórrer les illes. Aviat i familiarment se li va començar a anomenar "el Padrito". Tan popular es va fer que és copatró de la diòcesi de les Palmes amb la Verge del Pi.

De tornada ja a Catalunya, el 16 de juliol de 1849, funda en una cel·la del seminari de Vic la Congregació dels Misioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria. La gran obra de Claret comença humilment amb cinc sacerdots dotats del mateix esperit que el Fundador. Als pocs dies, l'11 d'agost, comuniquen a Mossèn Claret el seu nomenament com a Arquebisbe de Cuba. Malgrat la seva resistència i les seves objeccions a compte de la Llibreria Religiosa i la Congregació de Missioners fundada recentment, va haver d'acceptar aquest càrrec per obediència i va ser consagrat a Vic el 6 d'octubre de 1850.

La situació a l'illa de Cuba és deplorable: explotació i esclavitud, immoralitat pública, inseguretat familiar, desafecte a l'Església i sobretot progressiva descristianizació. Tot just arribar comprèn que el més necessari és emprendre un treball de renovació en la vida cristiana i promou una sèrie de campanyes missioneres, en les quals participa ell mateix, per portar la Paraula de Déu a tots els poblats. Va donar al seu ministeri episcopal una interpretació missionera. En sis anys va recórrer tres vegades tota la seva diòcesi. Es va preocupar de la renovació espiritual i pastoral del clergat i la fundació de comunitats religioses. Per a l'educació de la joventut i la cura de les institucions assistencials va aconseguir que els Escolapis, els Jesuïtes i les Filles de la Caritat establissin comunitats a Cuba; amb la M. Antonia París va fundar les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes el 27 d'agost de 1855. Va lluitar contra l'esclavitud; va crear una Granja-escola per als nens pobres, va posar una Caixa d'Estalvis amb marcat caràcter social, va fundar biblioteques populars. Tanta i tan diversa activitat li suposa enfrontaments, calúmnies, persecucions i atemptats. El sofert a Holguín (1 febrer 1856) gairebé li costa la vida, encara que el fa vessar la seva sang per Crist.

La Reina Isabel II l'elegeix personalment com el seu Confessor el 1857 i es veu obligat a traslladar-se a Madrid. Ha d'acudir almenys setmanalment a la Cort a exercir el seu ministeri de confessor i a cuidar-se de l'educació cristiana del príncep Alfons i de les infantes. A causa de la seva influència espiritual i a la seva fermesa, poc a poc va canviant la situació religiosa i moral de la Cort. Viu austera i pobrement.

Els ministeris de palau no omplen ni el temps ni l'esperit apostòlic de monsenyor Claret. Exerceix una intensa activitat a la ciutat: predica i confessa, escriu llibres, visita presons i hospitals. Aprofita els viatges amb els Reis per Espanya per predicar per tot arreu. Promou l'Acadèmia de Sant Miquel, un projecte en el qual pretén aglutinar intel·lectuals i artistes perquè «s'associïn per fomentar les ciències i les arts sota l'aspecte religiós, unir els seus esforços per combatre els errors, propagar els bons llibres i amb ells les bones doctrines».

La Reina el nomena protector de l'església i de l'hospital de Montserrat de Madrid, i el 1859 President d'El Escorial. La seva gestió no pot ser més eficaç i més àmplia: restauració de l'edifici, equipament de l'església, establiment d'una comunitat i un seminari.

Una de les seves majors preocupacions serà dotar Espanya de bisbes gelosos i protegir i impulsar la vida consagrada, especialment la dels Instituts fundats per ell, els Missioners i les Religioses de Maria Immaculada, o per d'altres. Encoratja i orienta Joaquim Masmitjà, fundador de les Missioneres del Cor de Maria; a Marcs i Gertrudis Castanyer, fundadors de les Religioses Filipenses; a Santa Maria Josefa del Sagrat Cor, fundadora de les Serves de Jesús; al P. Tous, cofundador amb la beata Anna Mogas de les Franciscanes Missioneres de la Divina Pastora. Assessora Esperança González en la fundació de les Esclaves del Cor de Maria. És íntim amic del beat Francesc Coll, fundador de les Dominiques de l'Annunciata. S'ocupa molt de l'Institut fundat per Santa Joaquima de Vedruna, les Carmelites de la Caritat. Manté una íntima relació amb Santa Maria Micaela del Santíssim Sagrament en la direcció espiritual, que influeix en tots dos.

Manté gelosament la seva independència i neutralitat política sempre, la qual cosa li porta múltiples enemistats. Es converteix en el blanc de l'odi i revenja de molts: «no obstant això d'haver anat sempre amb precaució en aquest terreny -es refereix als favoritismes-, no he escapat de les males llengües. Uns per despit, perquè no he volgut ser instrument de les seves injustes pretensions, i altres per enveja; aquests per temor de perdre el que tenen, aquells per malícia, i no pocs per ignorància, han dit de mi totes les picardies imaginables i m'han aixecat les calúmnies més lletges i repugnants». «Jo he callat, he sofert i me n'he alegrat en el Senyor perquè m'ha brindat una mica del calze de la seva passió, i als calumniadors els he encomanat a Déu, després d'haver-los perdonat i estimat amb tot el meu cor», confessa. La seva unió amb Jesucrist assoleix un punt àlgid en la gràcia de la conservació de les espècies sacramentals atorgat en La Granja de Segòvia el 26 d'agost de 1861.

Arran de la revolució de setembre de 1868 parteix amb la Reina cap a l'exili. A París manté el seu ministeri amb la Reina i el Príncep d'Astúries, funda les Conferències de la Sagrada Família i es prodiga en múltiples activitats apostòliques.

Per a la celebració de les noces d'or sacerdotals del Papa Pío IX va a Roma. Participa en la preparació del Concili Vaticà I, en la qual intervé defensant la infal·libilitat pontifícia. En concloure les sessions, amb la salut ja molt trencada i presumint pròxima la seva mort, es trasllada a la comunitat que els seus Missioners tenen a Prades (França). Fins allà arriben els seus perseguidors, que pretenen capturar-lo i portar-lo a Espanya per jutjar-ho i condemnar-lo. Ha de fugir com un delinqüent i refugiar-se al monestir cistercenc de Fontfroide, on als 63 anys, envoltat de l'afecte dels monjos i d'alguns dels seus missioners, mor el 24 d'octubre de 1870.

Les seves restes mortals es van traslladar a Vic el 1897. És beatificat per Pius XI el 25 de febrer de 1934. Pius XII el canonitza el 7 de maig de 1950.