Ha mort el P. Lluís Vila Codinachs, missioner claretià

28/11/2016
Tema: 

El P. Lluís Vila ha estat un dels claretians de la comunitat de Lleida, i adscrit a la parròquia Sant Antoni M. Claret, al barri de Balàfia.

Va néixer a Vic el 21 de juny de 1931 i ha mort el 27 novembre 2016, a Barcelona. En Lluis va ser el cinquè fill dels vuit que tingueren Josep Vila i Montserrat Codinachs. Batejat el mateix dia que va néixer, rebia el sagrament de la confirmació a finals del mateix any 1931.

L’any 1942 ingressava al «nou» seminari de Cervera, aleshores seminari menor, al costat mateix de l’antiga Universitat, l’anterior seminari, que amb el martiri de tants claretians –i tant joves!– havia donat un testimoni memorable de fidelitat a la fe i a la vocació durant els primers mesos de la Guerra Civil. A Vic féu la seva primera Professió com a missioner claretià el dia 16 de juliol de 1949, festa de la Mare de Déu del Carme, just el dia en què es complia el primer Centenari de la Fundació de la Congregació de Missioners.

Fou ordenat sacerdot a Valls, el dia 9 de setembre de 1957. I després de fer a Baltar (la Corunya) l’habitual any de pràctica de pastoral, fou destinat al Seminari Menor d’Alagón, com a ajudant del prefecte i professor.

El seu bon caràcter i la seva disposició al servei foren constants en les diverses comunitats on va ser destinat al llarg de la seva vida: Valls, Sallent, Montgat, Cervera, Lleida.

En totes hi resta alguna obra significativa, que és fruit de l’empenta del Pare Lluís. Els darrers anys de la seva vida els ha passat a la Comunitat de Lleida, on hi va ser destinat l’any 2008: Disposat, com sempre, a servir, malgrat que començava a experimentar les limitacions de l’edat (sordesa sobretot), era feliç atenent diverses residències d’ancians, que visitava setmanalment.

Tanmateix, la seva gran afició i dedicació –més aviat hauríem de parlar de devoció– dels darrers anys de la seva vida, era l’«Espai Martirial» del Mas Claret (prop de Cervera), lloc del martiri d’un bon nombre de claretians durant la darrera guerra civil del 36. Des de Lleida, s’hi escapava tant com podia per mantenir-lo net i per dignificar-lo. Amb ells s’haurà trobat ja a la Casa del Pare!

Homilia en el funeral del P. Lluís Vila al Santuari del Cor de Maria de Barcelona

El Pare Lluís ens ha deixat. Això està provocant quantitats de condols. El primer que ens ha arribat, d’un matrimoni, diu: “és un moment de dolor i d’una gran esperança”. Veritablement que vivim amb un dolor contingut en la mort d’una persona tan estimada. Però ell amb el seu exemple i la seva partença ens ha deixat senyals de camí, senyals per a una gran esperança.

Uns senyals de color d’evangeli que ens fan pensar en les benaurances.

Felices aquelles persones que, amarades de l’esperit de les benaurances, ens atansen a la persona de Jesús.

L’evangeli que acabem de sentir ens presenta Jesús que, en veure les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula començà a instruir-los: benaurats els pobres en l’esperit, benaurats els qui ploren..., els humils..., els nets de cor... els misericordiosos... Les benaurances les veiem com un teixit de valors evangèlics i , si les acollim amb el cor ben atent, ens podem trobar que són també una bona plataforma per a la nostra pregària contemplativa i d’adoració: perquè en cada una d’elles hi podem veure retratada la persona de Jesús. Al llarg dels relats evangèlics ens trobem sempre amb el Crist de les benaurances.

Si volem anar descobrint Jesús al llarg de l’evangeli , en els seus fets i ensenyaments, l’anirem retrobant en les benaurances.

I així ens predisposem a descobrir-lo també en la benaurança dels germans i germanes que, en el seguiment de Jesús, ens deixen senyals pel camí: són les benaurances viscudes per companys de carn i ossos com nosaltres.

Per això si fem elogi d’algun germà en la fe, l’elogi no resta fredament com un memorial de pedra, sinó que ens assenyala en direcció a l’Evangeli. És el cas del Pare Lluís Vila.

El vaig conèixer el dia de la meva entrada, amb 11 anys, al seminari claretià de Cervera. Aquella tarda els postulants varem anar a jugar a d’indret nomenat les Forques, que molts de vosaltres coneixeu, i el recordo com a aquell noiet, que es fa proper i que et vol ajudar amb el seu joc, un joc de boles lliscant en petits reguerons sobre la pedra sorrenca. Ell em mirava amb aquella mirada que sempre més li he vist, cada vegada que ens hem anat retrobant: una mirada senzilla, propera i acollidora.

Un antic company, en el seu condol ens ha dit: les dues característiques més clares del P. Lluís eren la bondat i la bondat.

La bondat, amb la senzillesa la humilitat, donaven color a la seva gran capacitat de treball. Era home de precises qualitats manuals en diversos oficis. Tècnic en allò que tocava. Sempre se’l veia actiu. Alguns de vosaltres el recordareu en les diverses èpoques de la vida, com sempre era a punt per a la feina que calgués, per a donar un cop de ma, per a resoldre qüestions tècniques de manteniment...

Una capacitat de treball amanida de bondat, senzillesa, d’humilitat... i de pietat!

El Luis Vila era d’una pietat exquisida, que no es feia veure, però que hi era, que li donava força i encert en el que tocava. Una espiritualitat, la dels senzills de cor, que el feia estar disponible pel que calgués. Si li arribava un canvi de destí deixava amb dolor, es clar, les dedicacions en actiu i sense crear cap mena de problema, iniciava una nova etapa: parròquies, col·legis, jovent, catequesi, famílies, campaments juvenils, persones grans...

El Pare Lluís, en tot això, tenia un cor misericordiós. Era bo i pacient amb qui el necessitava. Alguns companys recorden la paciència infinita amb què, essent superior de la comunitat de Cervera va anar ocupant-se d’alguns malalts i ancians, fins a l’últim moment. I aquests darrers anys mai no deixà en segon lloc la seva dedicació a “Vida Creixent” i als ancians de tres residències geriàtriques de la parròquia de Sant Antoni Maria Claret, a Lleida, que el recorden amb tendresa i agraïment.

Mas Claret   Mas Claret

No acabaríem. Però deixeu-me encara evocar en concret tota la seva dedicació als Màrtirs Claretians, en el Mas Claret. A ell li tocà de tancar la comunitat de Cervera, d’un imponent historial missioner i martirial. Això per a ell va ser un cop molt dolorós. De llavors ençà el P. Lluís s’ha dedicat amb totes les seves forces i capacitats al manteniment i millorament d’aquell espai entranyable del Camp dels Màrtirs. Mai li ho podrem agrair prou.

Beneïm el Senyor dels sembrats que en el Pare Lluís Vila ens ha mostrat una vida de benaurança evangèlica. Vida viscuda en fidelitat a la seva vocació missionera claretiana de Fill del Cor de Maria.

P. Josep Vilarrubias