Senyor, hem tornat a l’església,
la nostra casa de la comunitat, on ens reunim.
Estimem les esglésies, són punt de referència
sempre que en veiem una, potser viatjant,
a la plana o a la muntanya, o dins la ciutat,
d’estil antic, romànic, o bé modern.
Una església, petita, mitjana o gran,
invita el teu poble a reunir-s’hi;
i a visitar-la per a la pregària personal:
és espai de silenci sagrat, la casa del Pare,
el santuari on Déu habita.
Un lloc que, si es profana –per altres interessos!-,
cal que sigui purificat, com tu vas fer
al Temple de Jerusalem, foragitant-ne
els venedors ambulants o instal·lats, i els canvistes.
Ara els nostres temples són ja només un signe
de tu mateix, Jesucrist, en qui de veritat Déu habita.
Del teu cos ressuscitat, aixecat en tres dies.
Del teu cos místic, l’Església de pedres vives.
De cada creient en tu, que porta dintre seu l’Esperit.