Diumenge II de Ndal

Cicle: 
C
Temps: 
Nadal
Domingo, 2 Enero 2022
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist

En aquesta expressió de la carta als efesis hi veig com un punt d’arribada de tot el procés de l’Evangeli i de la Història de la Salvació: Encarnació del Verb, Anunci del Regne, Passió i mort, Resurrecció i Pentecosta, tot apunta cap a l’acompliment del projecte de Déu que per amor ens ha enviat el seu Fill i en ell hem esdevingut fills de Déu cohereus amb Crist.

El pròleg de l’Evangeli de Joan és un solemne poema de profund contingut teològic en torn al Verb Enviat del Pare. Davant les seves inabastables expressions la nostra ment se sent superada. Per a obrir-nos a aquest misteri no ens cal cercar paraules sinó restar embadalits en un silenci contemplatiu.

Per a il·luminar-nos, l’Església aquests dies ens ha mostrat l’Encarnació del Verb, des de la perspectiva humana: encarnat en el sí d’una noia de poble el Verb de Déu ha nascut en un estable, pobret, nuet, preciós, que la mare abriga amb bolquers; Josep i Maria el mostren a uns pastors de la rodalia que han rebut d’un àngel la bona nova. I la mare ho va guardant tot en el cor. I ara nosaltres ho sentim present entre misses del Gall o del Pollet, cants de nadales, naixements de molsa i escorça, pessebres vivents, alegria familiar en un bon dinar amb caldo de galets, torrons, versets dels petits de la quitxalla, cagations, pastorets al teatre del poble o del barri, i lluminàries als carrers...

Els qui mirem de viure i celebrar tot això en el cor, com Maria, ens trobem amb les paraules de Pau als Efesis en la lectura segona: Demano al Pare de nostre Senyor Jesucrist que us concedeixi els dons d’una comprensió profunda de la seva revelació.... I tot seguit afegeix: demano també que il·lumini la mirada interior dels vostre cor.

Tal com l’Apòstol Pau demana per nosaltres, ara amb la mirada interior del corens atansem al Pròleg de l’Evangeli de Joan:

  • Al principi ja existia el qui és la Paraula. En començar el relat de l’evangeli Joan va de dret a presentar-nos Jesús com la Paraula del Pare, la seva Saviesa. Lasaviesa es comunica per la paraula.
  • La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Així com la teva saviesa, els teus coneixements formen par de la teva persona, així captem d’alguna manera com a Saviesa de de Déu, el Verb de Déu és, era i serà Déu. Allà on Joan diu “Paraula” el llibre de Sira diu “Saviesa”. La saviesa s’expressa amb la paraula. “La Saviesa/Paraula de Déu acampa enmig del seu poble”.
  • Tenia en ell la vida i la vida era la Llum dels homes. La vida del Verb és vida en Déu mateix, Vida que per a nosaltres és Llum. Llum i Vida.
  • La llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu és Llum i fora de Déu tot és tenebra. La foscor en el cor dels homes és el tancament, el refús de la Llum. Tot i el tancament de tants cors la foscor no la por ofegar aquesta Llum. I per poc que li obrim una escletxa la llum ens entra de ple. Ell és la Llum!
  • A Tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu, nascuts del mateix Déu. Si acceptem la Llumnosaltres esdevenim llum, la Llum que és Crist, participem del mateix amor amb que el Pare l’estima a ell i en Crist esdevenim Fills de Déu. Mirem amb quin amor Jesús es comunica amb l’Abbà, i amb quin amor ens fa dir “Pare nostre”!
  • I el qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.

L’evangelista ha sabut dir-nos-ho amb el text del llibre de Sira sobre la Saviesa:

El Senyor de l’Univers em donà una ordre: m’assenyalà on plantar la meva tenda, em digué: acampa entre els fills de Jacob.

És aquesta una expressió entranyable recollida de la llunyania del temps, quan el Poble d’Israel caminava pel desert cap a la Terra Promesa: Déu en el Sinaí havia fet amb el seu Poble un pacte d’amor i fidelitat. En aixecar les tribus el campament vers la terra promesa Déu no es quedaria a la seva muntanya sinó que els acompanyaria en el símbol del tabernacle, la tenda de Déu. Ell acampava enmig del poble. Ara aquesta figura s’ha fet realitat definitiva en l’Encarnació del Verb. I celebrem que “El Verb es va fer home i habità entre nosaltres”, ho diem quan resem l’àngelus.

  • I hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Doncs, si ens aturem, deixem descansar la ment i contemplem la seva glòria de Fill del Pare; mantenim obert el cor per a deixar-lo que ens ompli de la gràcia i la Veritat de l’Infant de Betlem, Fill etern del Pare, germà nostre.

Vist tot, el Senyor ha fet la seva, i ho podem resumir en que Déu és amor. I a nosaltres ens pertoca no fer gaires elucubracions conceptuals i deixar-nos estimar.

Tipus recurs pastoral: