Diumenge III de Quaresma

Ell et sacia d’amor entranyable

Jesús va fent camí amb els apòstols cap a Jerusalem on han de succeir els grans esdeveniments pasquals. Els evangelistes situen en aquest camí alguns dels ensenyaments, sentències, advertiments de Jesús, del temps de la seva predicació. Així prenen relleu.

Avui el tema és sobre la conversió. I Jesús ho enfoca amb motiu de d’unes notícies del dia: el fet que Pilat fes executar uns galileus en el Temple de Jerusalem. I també aquells divuit homes que havien mort per l’ensorrament d’un mur en el barri de Siloè. És clar que molts ho veien com a càstigs. Jesús surt a l’encontre de la idea sobre els càstigs de Déu. Dues coses: “les víctimes no eren pas més culpables que vosaltres”. I “si no us convertiu, tots acabareu igual”.

Entre nosaltres avui passa semblantment: “Això és un càstig de Déu”, “què hauré fet jo perquè aquesta desgràcia em toqui a mi?”, “Què hauré fet jo malament perquè els fills em vagin per camins que jo no volia?”...

Jesús ens diu de foragitar els sentiments de culpabilitat. Déu no ens espera a la cantonada d’una fallada per a castigar-nos. Els sofriments mai poden ser un càstig. Sí que són un misteri. Nosaltres encara no ho podem entendre. Això sí: alguna llum apareix a partir del fet que Jesús, el Fill estimat del Pare, patís tots els sofriments que va afrontar. Ell coneix els nostres sofriments i s’els fa seus de manera que si patim, en Crist patim i si morim, per a Ell morim. La mort de Jesús és pas (pasqua) per a la glorificació i per a la felicitat sense límits. Això ens fa llum sobre el misteri del dolor, ens aporta pau i esperança.

El tema aquí no és el mal amb el càstig, sinó el penediment. És una nova invitació a saber-nos obrir a la Paraula de Déu amb tanta sinceritat que comencem a veure-hi d’una altra manera: canviem de mentalitat, passem de la foscor a la llum de Crist. I no hem de pensar que n’estem molt lluny: de segur que ja va succeint pel fet que escoltem sovint la Paraula de Déu i no deixem que ens passi per alt. La conversió pot ser d’una llambregada com fou en el cas de Saule de Tars, però normalment va succeint calladament a mida que ens obrim a Jesús.

Si el Senyor s’ha servit de dos fets que han impressionat a la gent ara també se servirà d’un fet silenciós com és el cas d’una figuera estèril a la vinya del Senyor. Davant la nostra possible buidor espiritual Déu Pare (l’amo) podria pensar a tallar l’arbre que no dona fruits i que impedeix els fruits d’altres, però el Fill (el vinyater) demana un any més de paciència: “cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant”.

El missatge és clar: la paciència de Déu i la seva confiança en nosaltres. Ens tornem a trobar amb l’Amor de Déu Pare/Mare amb la seva paciència i la confiança en nosaltres els qui comptem amb el conreu de l’Esperit en la figuera de la nostra vida.

Si el Pare té paciència i confia en mi, jo soc invitat a ser pacient quan m’arriben les contrarietats sense entendre-les, i també a confiar en Ell i en els germans.

Un crit de confiança és el salm d’avui, que ara t’invito a recitar des del cor:

Beneeix el Senyor ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.
Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia.
I et sacia d’amor entranyable...
El seu amor als fidels és tan immens
com la distància del cel a la terra.

BONA CONVERSIÓ QUARESMAL