Senyor, com en el relat de la Samaritana,
te'ns fas present a través de persones
que ens miren amb prejudicis.
Tenen set de ser acollides i ben considerades.
Com la samaritana,
ens creiem una mica superiors
pel fet de ser a la nostra terra.
Dóna'ns un cor generós per acollir i comprendre.

En la nostra societat, hi ha moltes dones
que es venen el cos per tirar endavant la seva família
o per qualsevol altre motiu.
També nosaltres tenim molts marits:
el diner, la feina, gustos...
Ens venem per coses de no res.
Dóna'ns, Senyor, l'aigua viva
perquè mai més no tinguem set.

Senyor, que com la Samaritana,
comuniquem la nostra fe amb alegria.
Que sapiguem encomanar il·lusió
i transmetre vida.
Que les coses fugisseres ens duguin
a comprendre el secret de la vida espiritual.

Tu, el Salvador del món,

continues peregrinant per camins i pobles,

com un pobre pidolaire

que demana a cada u: «Dóna’m aigua.»

«Dóna’m aigua», em dius,  

i el meu cor és una roca;

o està eixut i rebregat  

per accidents de la vida,

pels meus errors i pecats.

No t’ho puc amagar,

davant teu no puc fingir ni fugir.

M’has fet adonar, veritablement,  

que sóc jo qui em moro de set.

«Si sabessis quin és el do de Déu...»

Dóna’m, si us plau, aigua de la teva.

Fes brollar dintre meu

aquella font que assacia i no s’estronca,

la frescor del teu Esperit Sant,

que em dóna forces per a la vida eterna.