Senyor, ens passem mitja vida parlant d’«amor».
Sabem i sentim que és quelcom molt important,
però a l’hora de la veritat
no som capaços d’obrar en conseqüència.
Estem massa atrafegats
per estimar-nos i estimar.

Senyor, som immigrants en aquest món.
Creiem que ens hi hem adaptat,
però és ben cert que, com Tu,
sentim enyorança de l’eternitat.
Augmenta’ns la fe perquè sapiguem veure
i fruir de la teva presència
en les coses de cada dia.

Ens demanes, Senyor,
que guardem la teva Paraula.
No és pas una paraula qualsevol, no.
És la que ens fa néixer
la certesa que ens estimes
i que ens converteix en creadors de pau,
de llibertat i de comprensió.

No ens has deixat pas sols, Senyor.
El teu Esperit viu en nosaltres.
En prenem consciència quan respectem
la dignitat de les persones, 
quan la nostra presència és curativa
i quan ser creiens
ens fa cada cop més humans.

Ens dius unes coses, Senyor,

que fan de bon escoltar.

Parles d’amor, parles de manaments,

i per tu és el mateix: estimar Déu,

estimant els altres.

I tu ens estimes tant, que pregues per nosaltres.

Perquè el Pare ens enviï el do millor de tots:

l’ Esperit Sant, que ens faci de mestre i de guia,

després de tu, quan te’n vagis;

l’ Esperit de la veritat,

que tu ens has fet capaços de rebre

i d’acollir dins nostre, per sempre.

No vols deixar-nos abandonats,

no ens deixes orfes. I tornes,

també d’aquesta manera:

fent que visquem de la teva mateixa vida,

juntament amb el Pare i l’ Esperit,

que farà que coneguem plenament qui ets,

i qui som.