Senyor, els temps que vivim
no són pas gaire engrescadors.

Tots coneixem o patim en la pròpia persona
acomiadaments i escassetat.
No t’hem sabut veure quan totes en ponien
i ara necessitem que ens obris ells ulls
perquè et sentim present.
Alimenta la nostra fe, Senyor.

Senyor, els deixebles d’Emmaús
et varen poder veure
pequè van ser capaços d’acollir-te.

També ara véns disfressat de pelegrí,
però vivim tan capficats per la seguretat,
que més d’un cop et deixem que passis de llarg.

Senyor, ens passa com als d’Emmaús.
Ens semblava
que les nostres il·lusions eren falòrnies.
Cada cop som menys gent
i fins i tot, som escarnits.
Que en aquesta Eucaristia descobrim que la fe
i la il·lusió no són pas cap mèrit nostre.
Tu tornares l’alegria als deixebles
i també ens la vols donar a nosaltres.

Era diumenge,

el primer dia de Pasqua.

Però aquells dos deixebles,

com nosaltres mateixos tantes vegades,

no veien més enllà, Senyor,

no et podien conèixer, aclaparats,

els ulls com entelats per les preocupacions.

No els serviren de res

ni la llarga passejada,

ni la conversa, encara obsessiva,

ni la companyia d’ un altre caminant,

ni el record de les teves obres i paraules,

ni el relat de les dones del grup,

ni les mateixes sagrades Escriptures,

ni res que no fos tornar-te a veure a Tu.

Ara entenem què ens ajuda a retrobar-te,

i et demanem de saber i desitjar-ho fer:

l’acolliment, compartir la taula,

i, sobretot, partir el pa de l’Eucaristia.