Senyor, l'evangeli d'aquest diumenge
sembla que ens vol recordar que,
quan s'acaba el mes d'agost
tot torna al ritme normal.
Moltes persones trobaran tancats
els seus llocs de treball.
Uns altres hauran deixat la vida a la carretera.
És la passió del nostre món.
Ens costa d'acceptar-ho
i de vegades no tenim prou coratge
per a donar-hi una resposta compromesa.

Senyor, massa vegades hem pensat
que la negació d'un mateix
suposa renunciar a mil coses.
Potser hauríem de comprendre
que ens crides a viure en plenitud,
però tenint en compte les necessitats dels altres.

Senyor, massa vegades
som causa de tristesa per a moltes persones.
Tenim pressa i ens costa escoltar
i comprendre el missatge que s'amaga
rere algunes queixes de les persones estimades.

Senyor, no ens deixis caure
a la temptació de fer del diner el nostre déu.

Quantes vegades, Jesús, dius i repeteixes

en tot l’ Evangeli, això que avui comentes:

la teva mort i resurrecció -misteri-

i la nostra creu, que tant costa d’entendre.

I com convé que ens ho recordis,

ja que sempre és d’actualitat, punyent o somorta.

Patir molt a ciutat, i de part dels governants.

Ser cristià enmig del món

i voler actuar com a tal.

Ser incomprès, potser perseguit, pels de fora

i escandalitzat pels de dintre, pels teus,

amb mentalitat de «temps messiànics».

És tan atractiu l’honor i el poder!

Envia’ns el teu Esperit

que ens inspiri de pensar com Déu,

o bé no el podrem seguir.

Naturalment, ningú no vol ser crucificat,

però tu ens portes pel camí del Calvari.

És obligat morir, per viure com tu.

Ja ho és, només, per salvar la vida.