Senyor, aquests dies
joves d'arreu del món es trobaran a Madrid.
Molts hi venen amb l'esperança de trobar-t'hi.
Que no els desil·lusionem.
Que els acollim amb esperit cristià
i que trobin en nosaltres el caràcter cristià
que tenen les nostres festes,
baldament sembla que no ens en recordem.

Senyor, milers de nois i noies
s'asseuran a pregar.
Si escoltes la pregària de dos o tres
reunits en el teu Nom, volem creure, Senyor,
que la petició de tants de joves
pot canviar el món.

Senyor, que sapiguem rebre el papa
com a representant teu.
Que el cor actuï
i et veiem en aquest venerable ancià,
com els primers cristians
et veneraren en la persona de Pere.

Que les nostres autoritats
es captinguin amb elegància i responsabilitat.
Tant se val les creences que tinguin.

¿Què seria de nosaltres, Senyor,

si haguessis quedat confinat a Palestina?

¿Què seria dels de l’altra punta

del mar Mediterrani, o de món,

si t’haguessis limitat a atendre  

les ovelles perdudes del poble d’Israel?

No seríem deixebles teus, amics;

et seríem estranys, com forasters,

tindríem la condició de pagans, d’estrangers...

de gent que no coneix l’únic Déu,

el de la Història sagrada,

o el Pare de què parles amb tanta franquesa.

Però tu t’acostes a tothom, traspasses fronteres;

i et deixes abordar, compassiu, per qualsevol,

fins i tot –en aquell temps- per les dones,  

per una dona cananea, de Fenícia...

que amb la seva gran fe et travessa el cor;

implora humil, et confessa repetidament Senyor,

i així obté, de Tu, que es faci com ella volia.