«Si el món ja és tan formós, Senyor...
si has fet les coses als meus ulls tan belles...»
Si ets tu el creador d’aquests immensos sembrats
ja amb espiga madura, a punt d’oferir-nos el gra,
messes daurades que el vent ondula...
Si nosaltres, tota la gent del món en massa,
som el teu camp, nostramo, la teva propietat,
i desitges portar-nos als graners de casa teva
-casa pairal, ja que ens estimes com a fills...
¿com és que hi ha jull enmig nostre?,
¿per què hem de viure envoltats de cugula?
Si arrenquéssim el mal, també ens tocaria el rebre,
ja que tots en tenim a dins una barreja.
Si el poguéssim fer desaparèixer no creixeríem
en l’esforç pacient, i la lluita i la llibertat
d’arrenglerar-nos amb els qui busquen el bé.
I ¿qui som nosaltres per a jutjar ningú
o calibrar l’estat de la plantació...?
Senyor, fes que siguem una garba de bon blat. |