Els teus camins, Senyor, ens desconcerten.

¿Com podem saber que véns de part de Déu?

¿Com pot ser que, a tants, la teva Església,

el teu Evangeli, sembla que no els diguin res? 

Nosaltres mateixos, a vegades, notem

que tenim el cor fred, i assetjat per dubtes.

¿Val pena, així, de ser cristià?

I de cop ens obres els ulls,

i veiem el que no vèiem, de tant reiterat.

Continues fent, enmig nostre,

les mateixes “meravelles” que als primers temps:

cures, restableixes aquest i aquella;

d’un a un, molts que estaven prostrats,

es recuperen. Moralment.

L’ increient ha copsat una escletxa de llum;

el rebel s’amanseix,

rebrota l’herba en un desert sense vida.

Feliç qui cregui que Tu ets l’ Enviat de Déu.

No n’hi ha d’altre. Tens el seu veritable estil....