Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran.»

Els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.

Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que li ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat» I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec».

En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que
es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi». Tothom el
renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David,
compadiu-vos de mi». Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo». Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida». El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada, i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «¿Què vols que et faci?» Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi». Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat». A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.