|
|
| lectures de la missa |
 |
| diumenge xii de durant l'any (b) |
| Lectura primera |
Jb 38, 1.8-11 |
|
| Atura la insolència de les teves ones |
| Lectura del llibre de Job: |
El Senyor, des de la tempesta, digué a Job: «¿Qui posà les portes que
limiten la mar quan naixia plena d’insolència, i jo la vestia amb les
boires i li donava, per bolquers, la nuvolada? Jo vaig retallar les seves
vores i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li: Fins aquí et
permeto de venir, no més enllà. Atura la insolència de les teves ones.» |
|
Uns comerciants que s’embarcaren
i
es feren mar endins,
foren testimonis
de les obres del Senyor,
dels seus prodigis
en alta mar.
Enaltiu el Senyor,
perdura eternament
el seu amor.
A una ordre seva es girà un huracà,
que aixecava grans onades:
es veien al
cel, es veien al fons,
i, extenuats de
mareig, no es tenien drets,
no hi valia
res la seva perícia.
En les seves penes cridaren el Senyor,
i els salvà d’aquell perill:
apaivagà el
temporal i vingué la bonança,
es calmaren
les onades del mar.
I els va dur fins al port,
plens de goig
per la calma retrobada.
Que reconeguin
els favors del Senyor,
els prodigis
que ha fet en bé dels homes.
|
|
| Lectura segona |
2Co 5, 14-17 |
|
| Ha començat un món nou |
| Lectura de lasegona carta de sant
Pau als cristians de Corint: |
Germans, l’amor que el Crist ens té
ens obliga: hem de reconèixer que un
ha mort per tots. I és que tots han mort,
però ell ha mort per tots, perquè els qui
viuen no visquin ja per a ells mateixos,
sinó per a aquell que ha mort per tots i
ha ressuscitat. Per això nosaltres, des
d’ara, ja no valorem ningú per la seva condició mortal, i si en altre
temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem. Aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. |
|
| ¿Qui deu ser aquest que fins el vent i l'aigua l'obeeixen? |
| Lectura de l'evangeli segons sant Marc: |
Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l’altra riba».
Deixaren, doncs, la gent, i se l’endugueren en la mateixa barca on es
trobava. Vora d’ells seguien també altres barques. Mentrestant s’aixecà
un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i
s’anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un
coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, ¿no veieu que ens enfonsem?»
Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué a l’aigua: «Calla i estigues quieta». El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «¿Per què sou tan porucs? ¿Encara no teniu fe?» Ells, plens de gran
respecte, es preguntaven l’un a l’altre: «¿Qui deu ser aquest, que fins el
vent i l’aigua l’obeeixen?» |
|
|
|
