Em fa gràcia –per no dir pena- sentir en alguns funerals o llegir en esqueles mortuòries o en notes necrològiques: allà on siguis… Si ets enlloc… Els qui ho diuen o escriuen, es confessen ateus o agnòstics o no creients o progres… Però per si de cas. I em pregunto que, si els morts són ben morts, perquè avui i demà els cementiris plens de gent amb flors a les mans i llàgrimes als ulls?

Si ja no són ni són enlloc, seria més racional i raonable no dir res als difunts ni preocupar-se’n. I per consolar familiars i amics no caldria pas anar amb fórmules romàntiques. Per això em penso que la gent és més creient que no sembla.

Però un cristià té alguna cosa a dir-hi. Els nostres difunts viuen en Déu, perquè Déu és Déu de vius, no pas de morts. I ens hi podem comunicar perquè l’amor amb què ens estimaven i els estimàvem, no mor mai. I Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. És veritat que encara no s'ha manifestat com serem; però quan es manifestarà, serem semblats a ell, perquè el veurem tal com és.

L’apocalipsi ens mostra una multitud tan gran que ningú no podria comptar: gent de tota nacionalitat, raça, edat, color, llengua o poble. Ens els mostra celebrant una litúrgia preciosa, plena de llum i de cants, de la qual la que ara celebrem, n’és una pàl·lida ombra.

Són on són, perquè han fet un camí molt senzill i a l’abast de tothom: Tothom que té aquesta esperança en Ell, diu sant Joan, es purifica, tal com Jesucrist és pur.

Són persones que, en vida, les van passar de tots colors. Sovint no tenien altre punt de suport que la confiança en Déu: vivien envoltades de pobresa i en situacions aflictives. I no van perdre mai l’esperança.

Unes altres se la passaven més bé: però com que tenien una profunda i directa amistat amb Déu, perquè eren nets de cor i eren compassius, es posaven al servei dels pobres i dels afligits, per eixugar-los les llàgrimes i alleujar-los la vida. I eren molt humils, sense pretensions de sortir en cap diari. Tenien una gran fam i set de fer la voluntat de Déu.

Malgrat això, sovint sentiren la incomprensió dels bons i fins la persecució dels dolents. I ara els veiem vestits de blanc: han superat la gran tribulació. Són els Sants, els amics de Déu, perquè a la terra sempre van estar amb aquell Jesús que els proclamà benaurats.

Per a Déu no hi ha ciutadans anònims. Tots, amb nom i cognoms, gaudeixen en el cel de la companyia joiosa de Déu. Ara ens hi esperen a nosaltres. Si en seguim les petjades, arribarem a on ells han arribat.

És la diada de Tots Sants. Tenim també presents els nostres difunts. Demanem per a ells la plena vida amb el Senyor. També ells entren en el nombre de Tots els Sants que avui celebrem.