El nom de Jordi amaga el mot grec «georgós» que vol dir «pagès, conreador de la terra». D’això tracta l’evangeli d’avui.

«Jo sóc el cep veritable, el meu Pare es el pagès», diu Jesús. Un vinyater que té cura amorosa de la vinya: esporga les serments de branques inútils, les neteja de fullaraca innecessària, malda perquè cada sarment llevi com més fruit millor.

Jesús és el cep, nosaltres les sarments. El nostre fruit depèn de la nostra unió amb Ell. «Sense Ell no podem fer res». Però amb Ell, units a ell ho podem tot, perquè participem de la seva mateixa vida.

El Pare –el «georgós», el pagès, llaurador i vinyater- vetlla per nosaltres, i posa tot el seu honor en el fet que donem fruit i un fruit que duri sempre. El Pare és conegut i estimat quan nosaltres donem el fruit que Jesús donà. I el podem donar perquè la nostra pregària unida a Ell té la mateixa eficàcia que la seva.

Sant Jordi s’ho va prendre de debò. Després d’una vida al servei dels altres, donà per Crist el suprem testimoni... Visqué i morí «màrtir», testimoni del seu amor i fidelitat a Crist i als germans

* * * 

La llegenda ha convertit sant Jordi - de nom «pagès» - en un noble cavaller enamorat, alliberador de donzelles de les urpes del drac i repartidor de roses fresques i galanes.

La nostra Catalunya, tan prosaica, que es vanta de tocar de peus a terra i es deleja pel peix al cove, té Sant Jordi per patró i en celebra la festa repartint roses i llibres, amor i cultura, art i llum, delicadesa i galania.... Que ells ens obri nous horitzons i ens alliberi del drac de la frivolitat i de la incompetència que tan sovint ens han escanyat i ens escanyen encara.

Il·luminem la vida amb el LLIBRE dels llibres, la Bíblia i deixem-nos il·luminar de la seva llum, de manera que sapiguem donar raó de la nostra fe amb la gràcia i la galania –gràcia i gentilesa- de la rosa.