Som al paradís. Déu ja ha creat l’home i la dona a imatge seva, en harmonia amb Ell i amb la creació. I els ha posat en un jardí a on a les tardes xardoroses d’estiu sortia a passejar a l’ombra dels arbres i conversava amb Adam i Eva. Quina felicitat! Però Adam i Eva no en van tenir prou. No en tenien prou tractant Déu com un Pare i com un Amic. Van pensar que alguna cosa els amagava. I es van refiar d’algú que els xiulà a cau d’orella que Déu no els deia la veritat. Que serien més savis i més feliços si… I s’ho van creure.
-Adam, on ets? Eva, què ha passat? Mireu, ja teniu el que volíeu. I ara què? Un cop trencada l’harmonia primera, farà de mal refer. Posaré enemistat… I Déu dóna a Adam i Eva una llumeneta d’esperança. Al capdavall la Dona i el seu fill esclafaran el cap de la serp mentidera i homicida.
Això no obstant, Déu mantingué el somni que tingué quan va crear l’home i la dona. I el manté: El Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
Això val per a tothom, també per a nosaltres. Déu manté viu i operatiu el seu somni. Destinats a ser fills en el Fill estimat, sants i irreprotxables com ell.
Això que sembla impossible, Déu ho ha realitzat en una noia de poble, d’un poble tan menut que ni al mapa no era. I els pocs que el coneixien, en tenien una idea ben galdosa. De Natzaret pot sortir-ne res de bo? I vet aquí que d’una bassa d’aigües mortes, n’eixí un lliri meravellós. No pas una superdona ni una supersàvia ni una superguapa, ni cap super rica. Sinó simplement una dona. Déu es proposà de fer en una dona –de la nostra mateixa pasta- una obra perfecta. En diem la Immaculada, sense tara, amb una perfecció dinàmica, que a cada etapa de la seva vida no ultrapassà mai la mida humana ni tampoc l’encongí: una dona que no havent sucumbit al pecat, seria la digna mare del Fill de Déu fet home quan n’arribés el temps. Déu l’anà preparant per a aquesta missió des del primer moment que fou concebuda en les entranyes de santa Anna. És la festa de la Puríssima Concepció. Sortí de les mans de Déu tal com Déu ens havia somiat i ens somia a nosaltres. Ens és model i estímul.
Avui ho celebrem. L’evangeli ens posa dos trets característics de Maria, la noia de Natzaret: plena-de-gràcia i serventa del Senyor. Uns trets que són també al nostre abast. Sí, tenim al nostre abast allò que fa gran Maria. Déu es complau plenament en ella -la plena de gràcia- i ella en la seva petitesa –sóc l’esclava del Senyor- es posa senzillament al seu servei. Que es faci en mi com Ell vulgui. Maria, la filla tan estimada de Déu ens diu que també nosaltres i els nostres germans i germanes som fills molt estimats i arribarem a la perfecció –sants i irreprotxables- en la mesura que servim Déu en els germans. I podrem recompondre l’harmonia que Adam i Eva trencaren si actuem com Maria, plena de gràcia i germana nostra. El nus que entortolligà Eva amb la seva candidesa pueril el desentertolligà santa Maria amb la seva plena obediència al projecte de Déu. Per això diem de Maria que és la mare dels vius. Si la mort ens vingué per Eva, per Maria ens vingué la vida.
Siguem com Maria fidels al Senyor i portadors de llum i de vida. |
