La festa d’avui ens posa davant els ulls la realització del somni de Déu quan pensà en l’home en el moment de la creació: Fem l’home a la nostra imatge i semblança. Sant Pau desborda de joia proclamant-ho: Lloem Déu: Ell ens ha beneït atorgant-nos en Crist tota mena de dons espirituals dalt del cel. Abans que el món fos món, ja ens havia escollit en Crist perquè fóssim sants i irreprotxables davant d'Ell. Perquè ens estimava, va decidir, per fer-nos fills seus per Jesucrist. Així de desbordant és el seu amor gratuït.

Aquest projecte es retardà quan l’home -Adam i Eva, nosaltres!- van cercar la pròpia realització fora d’ells mateixos, parant l’orella al camí fàcil, volent ser savis sense estudiar, volent ser alguna cosa sense l’esforç que cal. És la tragèdia que marca la nostra història, que assoleix un punt dramàtic quan Déu es penedeix d’haver creat l’home.

Deu deixa passar segles i segles i es posa a començar de cap i de nou la nova humanitat traient-la del mateix fang amb què creà Adam i Eva, una humanitat centrada en Crist, el nou Adam. En Jesús i per Jesús, seríem fills de Déu.

I aquest destí grandiós té un inici més petit que el gra de mostassa. Pensant en una mare per al seu Fill, Déu la prepara fent-la santa i immaculada, des del primer moment de ser concebuda en el ventre de santa Anna. Per una providència molt especial, Maria serà la plena de gràcia, en qui el pecat no hi tindrà cabuda en cap moment. Doncs bé, això que atorga a Maria, ho té destinat per a tots nosaltres: perquè fóssim sants i irreprotxables als seus ulls.

Déu no vol una dona feta i pastada amb un fang diferent del nostre, no la fa com la Ben plantada, d’un escriptor català: físicament una bellesa total; intel·lectualment, sàvia i doctora universal; socialment rica a desdir; moralment íntegra i abocada a fer el bé. Quina dona –o quin home- podria ser així? En canvi, Déu cerca en Maria la nova criatura en qui tothom –dona i home- s’hi pugui emmirallar, un ideal que tots poguéssim assolir: un noia de bon cor, oberta a Déu, oberta al poble, sensible als goigs i als sofriments dels homes, concebuda i formada en un poble tan menut que no figurava en cap geografia del temps. Allò que ens fa grans és el cor. I de cor, tots en tenim.

Alegra’t, plena de gràcia. Sóc la serventa del Senyor. La mare del Senyor. La creient!

Avui l’arcàngel que anuncià a Maria, ens diu a cau d’orella a cadascun de nosaltres: pensa qui ets. Abans que el món fos món... Déu pensà en tu i t’estimà i t’estima. I et diu que ets agraciat als seus ulls, que Ell és en Tu.

Allò que fa gran Maria és la seva obertura a Déu, la seva capacitat d’escoltar i la seva resposta generosa i decidida en cada moment de la vida: escoltà la Paraula de Déu i la complí. I això és al nostre abast.

I mira, si Déu troba en tu una actitud tan oberta i senzilla, humil i generosa com la de Maria, l’Esperit Sant farà en tu el mateix que féu en ella. El qui escolta la paraula de Déu i la compleix... aquest m’és germà, germana i mare.