Avui pensem en el difunts. ¿No sembla tot estrany que tothom, creients i no creients, agnòstics i ateus, avui van al cementiri i pensen en els seus morts? Hi posen i en guarneixen les tombes i deixen anar moltes llàgrimes. Sovint en els funerals i en les esqueles veiem i sentim expressions com: Onsevulla que siguis… Mai no t’oblidarem. Em crida l’atenció l’interès, tan legítim d’altra banda, de donar una sepultura digna als qui van ser enterrats en una fossa comuna o simplement indigna. I la gent tranquil·la perquè finalment «descansen». Per què to això?

Per a un creient la resposta és clara. Creiem en la resurrecció de la carn i en la vida eterna. Sabem que no tot acaba amb la mort. La mort és una major naixença. Per això deia Maragall: I quan se’m tanquin aquests ulls humans, doneu-me’n uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s'acluquin aquests ulls humans, 

obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans 

per contemplar la vostra faç immensa. 

Sia'm la mort una major naixença!

Homenatgem amb el record i agraïment unes persones molt estimades i que han fet el seu camí i ara dormen el son de la pau. Les recordem i les estimem. I creiem que viuen amb una forma nova de viure. Perquè el cementiri per als creients no és pas un tanatori, on no hi cap l’esperança, sinó un dormitori d’on els qui hi dormen seran desvetllats el dia de la resurrecció. Aleshores, com deia Job, Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d'un altre. Estarem sempre amb el Senyor, deia sant Pau. Déu és Déu de vius, no pas de morts. Perquè per a ell tots viuen. Jesús va dir a la Marta trasbalsada per la mort del seu germà Llàtzer: Jo sóc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, ni que hagi mort, viurà, i tot el qui viu creient en mi, no morirà mai.

És un bon dia per refermar la nostra fe i sostenir la nostra esperança. Esperem una nova vida plena i sense fi, per a la qual ens preparem en aquesta vida nostra. Cada cosa que fem té una ressonància eterna. Per això val tant el nostre temps. Per això, escrivia sant Pau als cristians de Corint, no ens descoratgem. Al contrari, si és veritat que ens anem desfent per fora, per dins, en canvi, ens renovellem de dia en dia. En efecte, els nostres sofriments, lleugers i efímers, ens reporten un pes etern de glòria, incomparablement més enllà de tota mesura. És que el nostre objectiu no és el món visible, sinó l'invisible. Perquè el món visible dura ben poc. L'invisible és etern. És un gran què saber veure-hi més enllà del que veiem amb els nostres ulls. Amb els ulls de la fe traspassem la frontera de l’ara i aquí.

Per a Déu no hi ha cap persona anònima. El nostre Pare del cel ens coneix amb el nostre nom i cognom. Ens estima tal com som i vol sempre el nostre bé.

I el purgatori? Per què preguem pels difunts? Tots tenim la sensació que, si ens hem de presentar davant Déu, ho hem de fer en condicions. El purgatori rau a sentir aquesta profunda diferència entre la santedat i grandesa de Déu i la nostra petitesa. Només Déu pot i vol salvar aquesta distància. I com que l’amor no passa mai i traspassa totes les fronteres, amb la pregària posem el nostre amor a disposició de Déu com expressió de la nostra fe i de la nostra esperança en la seva misericòrdia paterna.

Molts que no creuen en el purgatori creuen en la reencarnació. Quan la vida no ha estat prou com cal, caldrà viure altres vides encarnats en algun animal o en una altra persona... fins que purificat del tot s’atenyi la plenitud. La nostra fe és més senzilla: quan vivim, vivim per al Senyor i quan morim, morim per al Senyor. En vida i en mort som del Senyor. Perquè Déu és Déu de vius, no pas de morts. I Ell ens espera i ens acull amb tot el seu amor.