Aquest diumenge, que fem la commemoració dels nostres difunts, recordem especialment JESÚS: El mirem a la creu, en seguim l’agonia, sentim com prega: «Déu meu, Déu meu, per què m'has deixat així, tan sol?». És un clam que fa escruixir. Al silenci de Déu, els soldats responen donant-li a beure d’allò que ells bevien però sense amor, escarnint-lo... Ens fixem en el moment i en la manera d’expirar. Un gran crit.

I quan mor, la cortina del santuari s'esquinça en dues parts, de dalt a baix. I el centurió que hi ha davant per davant, exclamà: Veritablement aquest home era fill de Déu!

Al calvari hi ha tres creus, tres actituds davant la mort: un lladre maleeix la seva mala sort. Un altre hi troba l’oportunitat d’un canvi de vida: recorda’t de mi quan seràs al teu regne. I Jesús que es posa filialment en mans del Pare. I aquesta ofrena fa fecunda la seva vida i la seva mort: Aquella cortina del temple que només podia traspassar el gran sacerdot un cop l’any, s’esquinça. Amb Jesús tenim tots accés directe al Pare, perquè tots som fills en el Fill...

El centurió reconeix, ni que sigui tard, qui era el qui tenia al davant... Per què tot sovint hem d’esperar que es morin el nostres éssers estimats per reconèixe’n els grans valors que tenien?

Però la mort no té la darrera paraula: a les dones que van al sepulcre a plorar per ell l’àngel els diu: Busqueu Jesús, el Natzarè, el crucificat. Ha ressuscitat! No hi és pas, aquí. Guaiteu el lloc on l'havien posat. Apa, doncs; aneu a dir als seus deixebles i a Pere, que us precedeix a Galilea. Allà el veureu, tal com us ho havia dit..

Entre ahir i avui, moltíssima gent visita el cementiri. Cementiri vol dir dormitori: els difunts dormen esperant el dia de la resurrecció.

Per una mena d’instint, pensem que el dia que ens morirem, no estarem prou preparats per a veure el rostre de Déu; d’una forma o altra haurem d’acostumar la pupil·la de l’ànima a aquella resplendor fulgurant.. D’això en diem el purgatori. I creiem que amb la nostra pregària amarada d’amor, els podem ajudar a preparar-s’hi. Fem nostra la pregària que feia el gran poeta Maragall:

I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

La «resurrecció de la carn» significa que l'estat definitiu de la persona no serà només l'ànima espiritual separada del cos, sinó que també els nostres cossos mortals un dia recobraran vida.