Sense pretendre-ho Jesús és com l’imant: ho atrau tot i tothom, fins els qui no el poden veure. Avui el volen caçar. Aquella bona gent no cerquen la veritat, sinó trobar algú a qui llençar contra ell el roc que porten a la faixa.

L’escena és admirable: Jesús, una dona dreta al mig, malgirbada, atrapada en el moment de pecar, uns savis que tenen la llei a punta de dits i uns fariseus, sants barons de Déu que la compleixen fil per randa... I una colla de badocs esperant com s’acabarà l’espectacle. I mentrestant escoltem la paraula del profeta: «Estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu?». Quina cosa nova veurem avui?

Jesús escolta i calla. I es posa a escriure a terra. Què hi escrivia? Alguns diuen que hi escrivia els pecats dels acusadors... Tant se val. Jesús és un bon psicòleg. I deixa passar el temps. Que els acusadors es posin nerviosos. Que repensin i mesurin l’abast del que han dit: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, ¿què hi dieu?»

Ha estat sorpresa en adulteri, oi? Oi que és un pecat que es fa entre dos? Doncs on és el passerell? La Llei de Moisès els castiga tots dos... On és l’altre? Tot carrega sobre la dona; el mascle, irresponsable i covard com tantes vegades... ha volat...

Finalment Jesús alça els ulls i diu: Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar rocs. I continua escrivint... Els acusadors comencen a desfilar, començant pels més grans...

Ara només hi ha Jesús i la pecadora... «¿On són? ¿Ningú no t’ha condemnat?» «Ningú, Senyor». «Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més».

La lapidació és la forma «més neta» de desfer-se del criminal: l’executor es dessolidaritza del pecat i es desfà del culpable sense tocar–lo ni tacar-se’n. Què fa Jesús: una cosa ben nova: subratlla la solidaritat de tots en el pecat i restableix la comunió amb el culpable. I tots recuperen la seva dignitat quan reconeixen davant Déu allò que són.

Jesús perdona i deixa anar en llibertat la dona després de tornar-li la dignitat perduda. Paro no dissimula el pecat. No has obrat bé. No hi tornis, doncs.

Aquest episodi va trigar molt de temps a entrar de ple en el cànon de l’Escriptura. En un temps en què l’Església es mostrava molt rígida en el tractament de l’adulteri, semblava escandalós llegir a l’assemblea la manera tan benèvola amb què Jesús perdonà l’adúltera, sense cap «penitència»...

En canvi Jesús és molt clar i taxatiu en els principis. L’adulteri contraria el projecte de Déu quan creà l’home i la dona. L’amor humà és un amor de dues persones adultes que esdevé un sagrament, és dir, un senyal visible de l’Amor invisible de Déu. No s’hi val a convertir l’amor esponsalici en un joc de criatures que juguen a nines i quan se’n cansen les llencen. Avui els nens/nenes de 14, 24, 34, 44 anys i més disposen de píndoles del dia abans, del mateix dia i de l’endemà, pagant-ho el govern, per poder jugar sense perill... i converteixen l’amor en un joc deshumanitzador. Jesús protesta contra aquesta cosificació, aquest convertir les persones en coses.

* * * *

La premsa acusà un cristià d’una cosa abominable. Tothom en feia escudella… i amb raó. Això no es fa. On s’és vist? Després algú fa ver una enquesta: el qui no tingui res a amagar, que deixi a terra el roc que duu. I diu que va recollir tants i tants i tants de rocs que es pogué empedrar una autovia d’anada i tornada a la lluna… Perdoneu i Déu us perdonarà.

I avui preguem pels capellans. Que Déu desvetlli noves vocacions i mantingui fidels els qui ara es desviuen per nosaltres. I se sentin estimats. Que siguin la cara amable de Jesús que acull i perdona.