No ho sabeu, Senyor? A Haití, a Xile, a Itàlia, al Cantàbric: morts i desapareguts i desgràcies... Quin pecat ha comès aquesta gent?

M’esperava aquesta pregunta i fa segles que vaig donar una resposta. Si eren pecadors o no, no t’interessa. Però segurament que no ho eren més que tu... El que et dic és que et converteixis. Primer de tot no facis de jutge. Segonament, la desgràcia de tanta gent és una lliçó per a tu. Vindrà un dia que et moriràs com es mor tothom. Prepara des d’ara el moment del teu encontre amb Déu. Que no s’acosti a tu i et digui: ¿què hi fas en aquest hort, figuera infructuosa? Fa qui sap el temps que vinc a abastar-hi fruit i només hi trobo fullaraca. Ull viu i cor obert! La paciència de Déu és infinita... més gran que la teva gandulitis aguda o la teva mediocritat espiritual.

Però com ens recorda sant Pau, de res no ens servirà el baptisme, la confirmació, l’eucaristia i la penitència i la santa unció si responem als dons de Déu amb la mateixa mala jeia «dels nostres pares al desert», que hi van quedar tots estesos sense entrar a la terra promesa.

Però els fets que encapçalen l’evangeli d’avui tenen un altra lectura si els llegim des de la perspectiva del diàleg entre Déu i Moisès. Ens ajuda a comprendre el sentit de la crida i de la paciència de Déu:

Sovint deplorem els mals: que el món va malament, que la família, que les lleis laiques de l’Estat, que si els bisbes, que si els capellans, que si la rutina de les nostres comunitats. Jo m’imagino Moisès, exiliat a Madian però content i satisfet a la muntanya de l’Horeb. Ell havia donat la cara pels seus germans i hagué de fugir d’Egipte, cames ajudeu-me, per salvar la vida. Ara viu tranquil... És veritat que els seus germans gemeguen sota les fuetades dels capatassos... Ves, què hi farem... Aquests egipcis... aquests israelites tan mesells i despersonalitzats... No hi ha remei.

I vet aquí que aquell dia des de l’esbarzer incandescent sent una veu desconeguda: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob». «Conec els sofriments del meu poble... Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país que regalima llet i mel».

- Teniu raó, Senyor. Ja ho deia jo... Encara bo que us n’heu adonat i voleu posar-hi remei.

- Sí, Moisès, sí. Ho he vist tot i se’m remouen les entranyes. Ara doncs jo t’envio al Faraó; vés-hi i fes sortir d’Egipte els israelites, el meu poble.

- Jo? I qui em creurà... Si no sé enraonar que sóc farfallós... No m’entendran.

- Excuses. Jo sóc qui t’envia. Jo sóc amb tu. Te’n convenceràs quan hauràs convertit aquesta colla d’esclaus en un poble lliure, capaç de pactar amb mi una aliança.

Conclusió: quan veiem un mal, no en donem la culpa al clero o al govern. Sentim-hi una crida de Déu a fer de part nostra el que puguem per posar-hi remei.

Davant la crisi actual, hi ha una gran multitud de cristians, que ningú no coneix, que dedica temps i feina per ajudar els sense feina, els malalts, els nou vinguts. Potser ni se n’adonen. Però fan present l’amor de Déu envers el seu poble com ho féu Moisès, com ho feia Jesús.

Tot un programa de quaresma.