Un cop ens haurà sortit l’ànima d’infant acompanyant el Senyor amb hosannes als llavis i amb branquillons d’olivera a les mans, centrem-nos en el nucli de la setmana santa admirablement servida per l’himne que sant Pau reporta en la carta als cristians de Filips: Crist obedient.
L’obediència de Jesucrist se centra especialment en la plena acceptació de la seva condició humana. Obeir per a Jesús consisteix a ser home i només home, sense cap privilegi que el posi per damunt o per sota dels altres homes.

Adam aspirà a ser com Déu, sortint de la seva condició humana. Jesús no s’arrapà a la seva igualtat amb Déu, sinó que va adoptar l’actitud del servent de qui parla Isaïes: Un matí i un altre em desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella... i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere.

Jesús és home amb totes les limitacions i amb totes les conseqüències. Abraça de ple la condició humana que comporta entrar en el joc i en el xoc de les llibertats, sense provar mai d’escapolir-se’n. Aquest joc i aquest xoc el porten fins a la mort... més dolorosa i més infamant, la pròpia d’un esclau: la creu. No pot baixar més avall.

Això comporta l’agonia tremenda de Getsemaní, els escarnis de part dels soldats, de la gent, de les autoritats. La condemna a mort absolutament injusta. I ser clavat a la creu com un bandit més entre dos bandits. Abandonat de tothom. Fins el Pare sembla que li hagi girat l’esquena. Impressiona el seu crit: Déu meu, Déu meu, per què m’has deixat així, tan sol? Pensem a més que el crucificat era un maleït de Déu... tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu, llegim al Deuteronomi 21, 23...

Però el Pare no l’ha desemparat, no. L’ha exalçat i li ha donat el Nom que supera tot altre nom, el nom inefable: davant el qual tothom s’agenolla i reconeix que Jesús –aquell fuster de Natzaret, el Crist, l’Ungit de Déu- és SENYOR. No se’n pot dir rés més gran ni més gloriós.
Durant aquests dies de setmana santa aprenem que la nostra grandesa com a homes i dones rau en la plena fidelitat a la condició humana: ser allò que som com a persones fetes a imatge i semblança de Déu. Potser davant la gent passarem com a fracassats. Però en tot moment el Pare ens donarà el nom més preuat que se’ns pugui donar: Fills de Déu que ens hi podem adreçar sempre com a Pare.

L’himne de la carta als cristians de Filips ens resumeix tot el sentit de la setmana santa: la joia del dia de Rams, el gran Amor de dijous Sant, el sofriment del divendres sant i la glòria de la Resurrecció.