Quina meravella aquest diumenge de Quaresma! L’evangeli d’avui és de debò allò que significa: bona notícia. Estem salvats de pura gràcia! El Pare ens ha ressuscitat amb i en el Crist Jesús; i amb Ell també i en Ell, ens ha fet seure ben a prop seu al cel... Qui ho diria! En Jesús la humanitat –homes i dones- hem atès la plena salvació. De part de Déu és cosa feta.

I és que el Pare ens estima entranyablement, tant que ha enviat el seu Fill, l’Unigènit, l’Estimat, perquè tothom que cregui en ell, posseeixi la vida eterna. No l’ha pas enviat per condemnar el món –aquest món, aquesta humanitat nostra- sinó perquè aquest món nostre, aquesta humanitat nostra atenyi pel Fill la plena salvació, la plena realització.

Jesús evoca l’episodi de la serp enlairada per Moisès al desert. En deia Nehuixtan, i Ezequies la féu miques perquè havia esdevingut un símbol idolàtric instal·lat al temple de Jerusalem. Però en el llibre dels Nombres, la serp és una figura penjada en un pal i amb capacitat guaridora per als qui la miraven amb fe. Déu que, si bé castigava amb serps verinoses els israelites murmuradors, també els oferia una eina remeiera.

D’aquest símbol, Jesús en l’enlairament de la serp hi veu el seu propi enlairament a la creu i a la glòria, i la seva eficàcia guaridora per al creient. «Miraran aquell que van traspassar», diu sant Joan comentant la mort de Jesús enlairat a Creu.

Com que el misteri de la creu trenca tots els esquemes mentals –és un entrebanc per als jueus i una ximpleria per als grecs- cal una total conversió del cor per poder-lo copsar; cal néixer de nou de l’aigua i de l’Esperit Sant. A Nicodem li va costar entrar en aquest misteri, fins que va ser capaç de donar la cara per Jesús davant el Sanedrí i finalment de oferir-se a donar al Crucificat una sepultura digna.

Acceptar o no acceptar aquest Crist enlairat a la creu i a la glòria: vet aquí la qüestió: El qui creu en Ell, no és condemnat. En canvi, el qui no hi creu, ja té la sentència: perquè no ha volgut creure en el Fill únic de Déu. Déu no ens jutja ni ens condemna. Som nosaltres mateixos els qui ens condemnem o ens salvem segons que acceptem o no aquest Amor salvador del Pare que ens lliura el seu Fill. Com és això?

La Llum ha arribat al món, i els homes s'han estimat més la fosca que la Llum. És clar, tenien les mans brutes. I tot aquell que no juga net, detesta la llum i no s'hi atansa, de por que no es descobreixi el seu joc brut. En canvi, el qui actua com cal -d'acord amb la veritat- s'acosta a la llum, perquè es vegi clar que les seves obres responen a la voluntat de Déu.

No cal afegir-hi res més. Llegim i rellegim aquestes paraules, meditem-les un cop i un altre en el fons del nostre cor i deixem que Jesús amb la seva llum converteixi en llum la nostra foscor, com ens diu la carta als Efesis: Quan denunciem les zones fosques de la nostra vida, la llum de Crist les posa en la seva autèntica perspectiva i les torna lluminoses. Per això cantem: «Desvetlla't, tu que dorms, i aixeca't d'entre els morts. I Crist t'il×luminarà».

Jesús fou enlairat a la creu per salvar-nos, per pujar-nos amb Ell fins la vida de Déu. Som obra seva. Estem salvats!