Avui la samaritana ens portarà fins a Jesús, un cop ella l’haurà trobat. És una dona evangelitzada i  que, per això,  evangelitza.   
Té una pega: és dona i és samaritana. Com a dona de casa, està assedegada  d’aigua: quin tips d’anar i venir amb la gerra al cap després de pouar del pou de Jacob.

I és samaritana, mal vista doncs pels jueus, però profundament orgullosa de ser el que és. Resta astorada quan aquell rabí desconegut li demana aigua... Però després, ell que ni galleda té per pouar d’aquell pou tan fondo, li ofereix una aigua que raja fins a la vida eterna. Aquesta aigua sí que li satisfaria la set i no hauria d’anar i venir amb l’atuell del poble al pou i del pou a casa. Dóna-me-la, aquesta aigua viva que dius...

És una dona assedegada d’amor. La seva set d’amor l’ha menada a aventures de tota mena. I ara que semblava que havia trobat el marit ideal, resulta que aquest home no és un marit com cal. La seva set d’amor l’ha fet anar rere d’ídols, de falses imatges de Déu, que fan viure en la mentida però no solucionen res. Mentre no solucioni aquest problema, no pot tenir accés a l’aigua que el rabí de Natzaret li prometia. Jesús no furga en la nafra de la dona. Ella mateixa reconeixerà la veritat, i la veritat la farà lliure per continuar fent el seu camí.

És assedegada de coneixement. Vol saber el què i el per què de moltes coses. Veu que Jesús és més que Jacob i que és un profeta. Ell li podrà aclarir un punt molt important per als samaritans. On vol ser adorat Déu? A la Jerusalem dels jueus o al cim del Garizim dels samaritans. Jesús li diu que de moment, els jueus tenen raó. Però a partir d’ara mateix, no adoraran Déu en cap lloc. Déu no es deixarà engabiar en cap edifici per magnífic que sigui. Perquè Déu és esperit. I per a retre a Déu un culte digne d’ell, hem de néixer de l’aigua i de l’Esperit Sant: amb aquest nou naixement, tots els fills de Déu li podran retre culte pertot arreu. Perquè el temple de Déu són ells mateixos. Mai més no podrem enfrontar Jerusalem a Garizim, ni el Vaticà a la Meca, ni la Seu Vella a la seu nova, o la parròquia de Balàfia a qualsevol altra parròquia. Déu és Pare de tots i a tots ens estima com a fills, i només és honorat que quan diem i vivim el Pare nostre com a fills i com a germans.

La Samaritana ja en té prou. Deixa la seva gerra i proclama als quatre vents que s’ha trobat amb un home excepcional. Serà ell el Messies? Deixa la pregunta a l’aire. Tothom que ho sent, surt del poble, abandona el seu passat, i inicia el camí de fe cap a Jesús. “Ja no ens cal el teu testimoni, samaritana, nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.» Evangelitzada, ens has evangelitzats. Ara nosaltres, evangelitzats, evangelitzarem també.

Quan les persones troben Jesús, que és més gran que Jacob, que és dador de l’Esperit sant, la vertadera aigua viva, que és profeta i és el Messies, la samaritana es retira. Ha complert la seva missió. Cada any treu el cap a la nostra assemblea de cristians i ens invita a córrer el seu camí. La seva set d’aigua, d’amor i de coneixement l’han duta fins a Jesús. Només Jesús pot satisfer la nostra set de viure i d’estimar i de sentir-nos fills de Déu.

* * * * *

Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.