Avui podríem sentir la mateixa invitació del Senyor a Abram: Surt del teu país i camina. Ja et diré cap a on. Ja era molt gran Abram i ja estava més o menys bé a on era. Quines ganes d’emprendre una aventura a aquesta edat! Surt de tu mateix i disposa’t a fer el camí que Déu et marca. Però no, ja estem bé on som. Fem-hi tres cabanes... Doncs no, cal caminar. En l’Eucaristia Jesús ens convida a pujar a la muntanya del Tabor: com Jesús hem de mirar el camí que hem fet i albirar el que ens manca encara.

També Jesús es troba a meitat del llarg camí que el porta des de Galilea cap a Jerusalem. Durant aquest trajecte ha fet front i ha superat toles les temptacions del desert. Ara necessita aturar-se, tornar una mica al desert i fer amb el Pare del cel una mica de balanç del que ha fet fins ara i marcar el full de ruta per al tram que li queda i complir fidelment la missió que el Pare li confià el dia del baptisme al Jordà.

I prega. I mentre prega, la vida de Déu que porta dintre li surt a la cara i torna resplendent tota la seva figura. L’acompanyen Moisès i Elies i conversen animadament amb ell. Sant Lluc ens diu de què conversaven: enraonaven de l’èxode, la sortida d’aquest món cap al Pare amb una aturada solemne al calvari. La seva fidelitat al Pare i a nosaltres el porta a passar pel tràngol de la creu. Ho veu molt clar i els dos testimonis, Moisès i Elies li ho confirmen.

Pere no sabia de què anava tot allò, però s’hi sentia tan bé, que voldria allargar la felicitat d’aquella trobada. No pot entendre que aquesta estona de goig inexpressable és una estona només, un moment per prendre alè i donar forces per continuar el camí.

De sobte, un núvol lluminós, signe visible de la presència de Déu, que cobria Jesús, cobrí també Pere, Jaume i Joan. Els tres deixebles i Jesús estan sota el mateix núvol, els abraça a tots un mateix destí.

I sentiren la veu: -Aquest és el meu Fill, l'estimat, n'estic molt content! Escolteu-lo!

Els tres deixebles es varen espantar una cosa de no dir. Escolteu-lo. Sí, Pere, escolta’l no solament quan parla de glòria, sinó també del camí costerut que hi mena.

Jesús se’ls acosta i els toca i els parla. Atansar-se, tocar, enraonar: accions guaridores i salvadores, que indiquen tota la tendresa i tota transparència de la humanitat de Jesús. Aixequeu-vos.

-Aire, cal aixecar-se i reprendre la caminada. La paraula de Déu, present en Moisès i Elies, ens ha il·luminat el futur amb l’experiència del passat. I la certesa de la proximitat de Déu en el Fill estimat, ens dóna el coratge per tirar endavant. Jesús esdevé ara el nostre únic company de camí. Escoltem-lo en tot moment. És el fill molt estimat del Pare i és el nostre germà i amic nostre.

Tant de bo que cada Eucaristia dominical, ens sigui una estona de Tabor compartida amb Jesús i tots els nostres germans cristians. Que ens faci sentir la joia que som fills i ens doni el coratge per continuar la nostra vida sense defallir.