Déu modelà l’home a imatge i semblança seva. El féu lliure. Però ell, volent ser més que no era per mitjans inadequats, en comptes d’humanitzar-se, es deshumanitzà.

En Jesús, el Verb de Déu es va fer home per ensenyar-nos a ser els homes o dones que som segons el projecte creador de Déu. En el baptisme, va veure l'Esperit de Déu posant-se sobre ell i sentí una veu del cel que deia: Aquest és el meu Fill, l'estimat, n'estic molt content.

Com mostrarà que és el Fill estimat del Pare? Captenint-se com un home qualsevol, fet obedient fins a la mort i una mort de creu.

Com arribà a aquesta conclusió? Empès per l’Esperit, se’n va al desert per pair el canvi de vida que suposava per a ell passar de ser el bon fuster de Natzaret a predicador, el profeta que anunciï l’arribada del regnat de Déu. Els dies de desert són uns dies de discerniment, aptes per esbrinar com anunciarà la presència amorosa de Déu als homes.

El diable o temptador li posa uns paranys. Si ets fill de Déu, comporta’t com espera la gent que es comporti un fill de Déu com cal: torna les pedres en pa per nodrir-te tu i el poble. ¿Oi que Déu donà el mannà al seu poble? O bé, fes un miracle espatarrant: tira’t daltabaix del campanar i els àngels et guardaran de prendre mal... Més endavant, la gent, qual el veurà penjat a la creu, li dirà: Davalla de la creu i creurem en tu... I si això et sembla massa màgic, fes-te amb el poder que et correspon com a fill de Déu aliant-te amb els poders d’aquest món: poders polítics, econòmics, fàctics, mediàtics... Només et posem una condició: agenolla’t davant meu, fes teus els nostres ídols.

Davant aquest programa, Jesús reacciona apel·lant a la Paraula de Déu que li marca el seu camí: si ets fill de Déu, sigues l’home que Déu vol que siguis. No aspiris a ser déu com hi aspirava Adam. No aspiris a alliberar-te de la fam o dels problemes adorant el vedell d’or com els israelites al desert.

Jesús escull aquest camí, que marca també el nostre camí per assolir la plenitud humana, en la plena fidelitat a Déu i amb la plena solidaritat amb els altres homes.

Per arribar a aquesta conclusió Jesús compta amb l’Esperit que l’ha guiat al desert i que cada moment li ha fornit la paraula oportuna per respondre a cada situació. Eren els àngels que el servien i són els àngels que també ens serveixen avui a nosaltres.

La quaresma, camí cap a la Pasqua, és una mena de gimcana amb unes regles concretes. N’hi ha qui, per arribar abans, agafen dreceres: aprovar el curs sense estudiar, afanar diners a base d’engany, de frau i de mentida, acceptar el que tothom fa sense esbrinar si és bo o dolent, si humanitza o deshumanitza. Jesús ens diu: la grandesa de l’home i de la dona rau a ser home i dona. En la pregària i a la llum de la Paraula de Déu hem d’anar esbrinant allò que hem de ser. Tot allò que ens deshumanitza o deshumanitza els altres, és temptació diabòlica.

En el fons, el diable pretén de nosaltres una cosa: que deixem de ser cristians si ho som, o bé, si malgrat tot ens mantenim deixebles de Jesús, que siguem cristians mediocres, persones de nyigui-nyogui, sense suc ni bruc. Sal que no sala, llum que no fa fum, sol que no il·lumina, pluja que no rega. Amb això ja en té prou. Doncs no. Jesús ens ensenya el camí.

Tinguem presents aquestes paraules de la carta als Hebreus: Guaiteu quin núvol més gran de testimonis de la fe, que ens envolta! Vinga, doncs, desempalleguem-nos de qualsevol nosa i del pecat que ens envesca i correm amb regularitat i constància la cursa que Déu ens proposa, amb els ulls clavats en Jesús. Ell ens va al davant pel camí de la fe des del començament fins a la fi. Ell, en comptes de la joia que tenia a la vista, suportà la creu, tot acceptant-ne la ignomínia, i comparteix ara la sobirania de Déu.

Bona quaresma!