Leònides era el pare d’Orígenes, un cristià molt savi i molt sant a cavall dels segles II i III. Leònides era un pare excepcional, cristià instruït i conscient. Cada vespre, abans d’anar-se’n a dormir, s’atansava al bressol del nin, li descobria el pitet i el besava, adorant-hi la Santíssima Trinitat que feia estada en aquell cristianet tan menut. Creient i practicant com era, havia assimilat molt bé l’afirmació de Jesús: «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a ell i fixarem en ell la nostra estada». 

Sant Pau preguntava als seus cristians «¿No sabeu que el vostre cos és santuari de l’Esperit Sant que heu rebut del Pare?»... No sé si aquells cristians ho sabien o no, però és molt probable que per a molts cristians d’ara sigui una novetat absoluta. Novetat o no, el cert és que Déu ens és més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos.

El jove i inquiet Agustí cercava Déu pertot: al cel, a la terra, a la mar, en els llibres i lliçons del savis. Fins que es va adonar que no el trobava per una raó molt senzilla: Cercava fora el que tenia dintre... Ego foras, Tu intus, escriu en llatí. Quan se n’adonà canvià del tot la seva vida.

Com que això fa de mal entendre, Jesús ens parla de l’Esperit Sant Paràclit. Paràclit vol dir una persona cridada al nostre costat per consolar-nos, per il·luminar-nos, per defensar-nos. És el gran regal del Pare i de Jesús. És el nostre mestre interior: ens recordarà les paraules de Jesús i ens farà veure el seu abast.

Qui comprengui això, mai no se sentirà sol i abandonat, sinó que fruirà sempre de l’agradable companyia i profunda comunió amb Déu.

* * * * *

Llegíem a l’Apocalipsi: No hi vaig veure el santuari del temple, perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el seu santuari. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum.