Avui culmina la festa de la Pasqua: ha durat 50 dies: Pentecosta.
Durant aquest període –i encara després!- Jesús ressuscitat s’aparegué a la comunitat que malvivia entre la por i l’esperança, amb les portes tancades i barrades. Rebeu l’Esperit Sant... els digué el vespre de Pasqua.

Però no en tenien prou. Al cap de 8 dies continuaven amb les portes tancades i barrades. Tomàs es resistia a creure. Un grup encapçalat per Pere, com que no veien les coses clares se’n tornen a l’ofici de sempre: a pescar, lluny del renou de Jerusalem.

Avui veiem un altre cop la comunitat reunida a Jerusalem amb els apòstols, amb dones i criatures i amb Maria la mare de Jesús... Pregaven, com nosaltres ara. Esperaven que es complís la promesa de Jesús: rebreu la força de l'Esperit Sant que davallarà damunt vostre, i em sereu testimonis a Jerusalem, per tota la Judea i Samaria, i fins l'extrem de la terra. Ho esperaven, això sí, amb les portes tancades i barrades, per la por...

De sobte irromp una ventada violenta i unes flames de foc els cremen l’ànima i els transforma. El vent de l’Esperit obre portes i finestres i dóna entenent al grup que està molt bé que pregui i esperi, però que ha arribat l’hora de proclamar el missatge de Jesús als quatre punts de l’horitzó. La multitud meravellada no se’n sap avenir de veure Pere i els companys posseïts d’una força divina i proclamant les grandeses de Déu en la llengua que cadascú entenia. És Pentecosta. Si Babel sembrà la confusió en les llengües, l’Esperit les empra totes unint tothom en la consciència que Déu es Pare de tots. Li podrem dir Abbà o Pater, Pare o Padre, Père o Father, però tots ens sentim units en un mateix esperit que ens fa fills i ens fa germans.

Quan diem el credo fóra bo que repenséssim el que hi diem. El Pare és Creador, el Fill Jesucrist, no cal dir. Però quan esmentem l’Esperit Sant, tallem la frase de cop. Doncs no. L’Esperit té una tasca a fer molt important: continuar, aprofundir i dur a terme l’obra de Jesús. I ho fa en l’Església. Resem el Credo com si el diguéssim així:        

Crec en l’Esperit Sant, que,

. en la santa església catòlica i apostòlica i romana i catalana i de Balàfia,

. a través de la comunió en les coses santes, és a dir, amb la participació en els sagraments, especialment en l’Eucaristia,

.ens perdona els pecats i ens fa participar en la resurrecció i en la vida perdurable en Jesús.

Tenim un gran consol i una immensa esperança: L’Esperit està sempre al costat nostre, dins nostre, entre nosaltres com a Paràclit, és a dir: el defensor, el consolador, el conseller, el mestre que ens porta vers la veritat completa, la comprensió i la realització del projecte de Déu.

Reconeguem la presència de l’Esperit Sant en cada persona, en cada comunitat i en tota l’Església universal. Distribuint el seus dons entre els membres de l’església, l’Esperit ens uneix a tots sense uniformar, i multiplica els seus dons sense esquinçar la unitat.

És gran festa la d’avui. Mirem el full dominical o la Missa de cada dia i resem l’himne que porten. És una gran pregària.

Per acabar escolteu les meravelles que diu de l’Esperit Sant un gran patriarca oriental, el Metropolita Ignatios de Lattaquia.

Sense l'Esperit Sant, Déu és llunyà, Crist es queda en el passat; l'Evangeli és lletra morta; l'Església, una simple organització; l'autoritat, un poder; la missió, propaganda; el culte, un arcaisme; l'obrar amb moral, un afer d'esclaus.

Però en l'Esperit Sant, el cosmos s'ennobleix per a l'adveniment del Regne; Crist Ressuscitat es fa present; l'Evangeli es transforma en potència vital; l'Església realitza la comunió trinitària; l'autoritat es torna servei; la missió és Pentecosta, la litúrgia, memorial i anticipació, l'actuar humà es fa diví.