Quan Pau VI visità la santa casa de Natzaret, s’hi hauria quedat qui sap el temps. No era possible, però hi va dir una cosa molt bonica: Natzaret és l’escola de l’Evangeli. En aquesta escola, segons ell, s’hi passen tres assignatures:

Primera: ordre en tot, cada cosa al seu lloc i lloc per a cada cosa; les persones, la feina i Déu ocupant el pensament i el cor. La disciplina és necessària per a l’educació.

Segona: el silenci, aquell espai de serenor que ajuda a pensar, a escoltar, a dir la paraula justa i escaient. I a pregar en família.

Tercera: el treball. Treballar per viure, no pas viure per treballar.

En un ambient d’ordre, de silenci i de treball va créixer i es formà Jesús: creixia com nosaltres quan érem petits: es feia gran de mica en mica... En estricta i filial obediència als pares i a la gent gran. I anava a l’escola del poble a aprendre a llegir -no pas necessàriament a escriure-. I a casa aprenia a resar, a relacionar-se, a treballar la fusta, a tractar la gent... Anava a la sinagoga els dissabtes, com vosaltres veniu a missa, i un cop l’any almenys els pares pujaven amb el noi a Jerusalem.

I fou a Jerusalem on el noi va mostrar la consciencia que tenia de la seva «vocació» en el món. Als 12 anys el nois feien oficialment la seva incorporació al poble. Un rabí els feia unes preguntes i després els carregaven el rotllo de la Torà o Llei de Moisès. Ja eren capaços de dur el jou de la llei com una persona gran. Jesús visqué també aquesta cerimònia.

Perquè Josep i Maria eren molt semblants als pares i mares que sou ací. Eren bons i piadosos. I Jesús? era un noi obedient, Jesús?... Potser alguns pares i mares que sou ací, us esgarrifareu veient com Jesús als seus 12 anys es queda sol a Jerusalem, sense que els pares ho sabessin. I el bo és que quan el troben, els retreu: No sabíeu que jo havia de ser a la casa del meu Pare?

Doncs no, no ho sabien ni tenien per què saber-ho. Maria li retreu amb raó el que ha fet: «Fill, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia»... Jesús els dóna a entendre una cosa: en la seva vocació personal, depèn del Pare. I els pares han de mirar de conèixer, de respectar i ajudar a madurar aquesta vocació personal.

En els llargs silencis de la casa de Natzaret Maria contrasta el que veu i el que sent, amb les paraules de Simeó: Serà causa de polèmica... Una espasa et travessarà l’ànima... ¿Quin era el seu lloc en el projecte de Déu? I de mica en mica comprèn la seva pròpia missió emmarcada en la missió de Jesús.

* * * *

Quan jo era xiquet les meves germanes cantaven aquesta cançoneta tan ingènua i tan bonica:

El bon Jesuset - a l’escola anava,
damunt de l’espatlla - la creu portava.
Si sabia la lliçó - li donaven un bobò
i un bocí de coca - per portar a la boca
i un ramet florit - per posar-se al pit.
Tant per tu com per mi - Jesuset nasqué a l’estable.
Tant per tu com per mi, - Jesuset en creu morí.