«De manera fragmentària i molt variada, Déu parlà antigament als nostres Pares, valent-se dels profetes, fins que en aquesta època -la darrera de la història- ens ha parlat pel Fill». I de quina manera tan inesperada la nit de Nadal! Déu ens hi parla en la tendresa i la feblesa d’un Nen en braços de sa mare o ajagut en un pessebre…

Aquest migdia, Joan ens ho diu avui d’una altra manera més poètica i d’alta volada: Ens presenta el Verb de Déu conversant amb el Pare i creant amb Ell el món amb la sola força de la Paraula, vessant llum, bellesa, vida en tota la creació:

Mil gracias derramando
pasó por estos sotos con presura
y yéndolos mirando
con sola su figura
vestidos los dejó de su hermosura.

Verdaguer en ho digué amb una senzillesa colpidora:

Ses blanques manetes

petites com són,

sent tan petites

formaren el món...

El Verb que era llum i era vida, il·luminava la gent a través de la creació. Però la gent, -en concret el món com a conjunt de persones que es tanquen a la veritat i a l’amor- no el va reconèixer: en comptes d’anar a Déu a través de les coses creades, adorà les coses com a déu…, idolatrant. 

Davant d’aquest fracàs Déu es preparà un poble, on la Paraula pogués reposar: La Llei, l’arca de l’aliança, el Temple… Però la llei i el temple esdevingueren també una mena d’idolatria. I quan el Verb trucà a la porta, no la hi van obrir. I això que era casa seva. Va venir als seus i els seus no el varen acollir…

Davant d’aquest fracàs Déu ofereix al qui l’acullin, la capacitat d’esdevenir fills de Déu, sense mirar la raça, llengua, religió o cultura… Amb la sola condició que acullin el Fill en la fe.

I per ensenyar-nos a ser fills, el Verb es va fer home com nosaltres i entre nosaltres plantà la seva tenda. I en tot el Ell que era, feia i deia el Verb, ple de gràcia i de veritat com era, ens revelà tota la tendresa amorosa del Pare i la seva fidelitat a l’home que ell creà a la seva imatge. 

També avui, el Verb fet un de nosaltres, Jesús nat a l’establia de Betlem, sense perdre la seva comunió amb el Pare, continua transmetent-nos tota la tendresa i tota la fidelitat que ell escampà mentre vivia entre nosaltres.

És el goig de Nadal. I el seu desig és que tots els que avui combreguem i celebrem que som fills de Déu, en la nostra vida, paraules i accions traspuem, com Jesús, el somriure, la tendresa i bondat de Déu.
Maria, la noia de Natzaret, ho va saber entendre: va acollir el Verb, l’encarnà i ens el lliurà. Tot un model per a nosaltres.

* * * *

Tothom ha vist d’un cap a l’altre de la terra
la salvació del nostre Déu.
Aclameu el Senyor arreu de la terra,
esclateu en cants i en crits d’alegria.