En podríem dir moltes coses de la Sagrada Família i de les nostres famílies. Tots hi hem nascut i ens hi hem fet grans. I molts hi hem mamat la fe juntament amb la llet de la mare i els manyacs del pare, al ritme dels parenostres i avemaries del rosari, mentre descabdellaven els misteris de goigs, de dolor, de glòria que són l’entramat de la nostra vida. I que van ser l’entramat de la sagrada Família.

Què faria la sagrada Família avui a Balàfia?

* No faria gaire fressa, perquè són forasters…

L’ INFANT Jesús demana pa

y sant Josep no li'n pot dar.
Com sant Josep forastereja,

i ja en son cap la neu blanqueja,

no troba un bri de feina enlloc,

i torna a casa sens un broc.

* Ara ja s’han situat. A casa hi han sabut crear un clima d’ordre y de silenci: perquè el silenci crea l’espai necessari per escoltar, per conversar, per llegir, per resar… per aprendre allò que l’escola o la sinagoga no ensenya ni pot ensenyar. També treuen el cap a la finestra de la TV… La dominen. No se’n deixen dominar.

* Treballen i treballen força per viure, però no viuen per treballar. Josep fa de fuster. Maria fa la feina de la casa i treballa també per altres. I del que guanyen encara ajuden Càritas en el que poden. El nen va a l’escola com els altres nens, però té un no sé què diferent dels altres.

* Preguen en família. No entenen pas els veïns que diuen: jo crec però no practico. No, ells creuen i practiquen. Expressen al fe amb la pràctica i amb la pràctica nodreixen la fe. …

* A Natzaret, anaven a la sinagoga els dissabtes. No hi fallaven mai. Es trobaven amb la comunitat i aprenien la Paraula de Déu... Cada any, si podien, pujaven a Jerusalem. Quan el padrinet Simeó els va veure, va exclamar que ja podia morir en pau perquè en aquell nadó en braços de Maria, havia vist la Llum dels pobles i la Glòria d’Israel. I va dir que el noi amb el temps seria molt discutit, i que la mare quedaria ben esquitxada del mal que farien al xiquet.

* Viuen la família com a comunió d'amor: amarats de sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència i de perdó.

* A l’exili van aprendre què vol dir viure en terra estranya... Per això comprenen tan bé els veïns de color, de llengua, de religió o de costums diferents. Ells s’han encarnat a Lleida en tot, però sense perdre les arrels. I avui són aquí, entre nosaltres, tan discrets com sempre.

En els fills, el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare. Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no els abandonis mentre visquin.