És preciós l’evangeli que acabem de llegir. A mitjanit contemplàvem el misteri en acció, en un llenguatge directe i assequible, tan directe i assequible i tan rigorosament real com el vers de Verdaguer:

Ses blanques manetes, petites com són, sent tan petites formaren el món...

Només un poeta i un místic ho pot dir més bé. I només un poeta i un místic podia escriure el pròleg de l’evangeli de sant Joan. Ens porta de sobte al principi, abans que el món fos món. El Gènesi comença així: Al principi... I Déu digué... I fou. I anava posant ordre en el caos primitiu: en sorgeix la terra i el mar, i el sol i la lluna i els estels, i l’herba verda i els arbres, i els animals... I al capdamunt: Fem l’home a imatge i semblança nostra. Mascle i femella els creà... Fou el somni de Déu.

Al principi existia la Paraula, diu sant Joan, el Verb o la Paraula que és l’expressió d’allò que Déu és i és l’acció del Déu que crea. Avui es tracta de recrear, posar les coses a punt.

El Verb s’adreçava al Pare en llenguatge amorós i fecund, en un silenci etern. Comptaven els estels i anomenaven pel seu nom i cognom els homes i les dones que anirien existint. No n’hi hauria cap que existís perquè sí, per casualitat. Creà un món per a ells, un món on bullia la vida i la llum, expressió y llenguatge: mil gracias derramando pasó por estos sotos con presura y yéndolos mirando, con sola su figura vestidos los dejó de fermosura.

Però bona part dels homes no ho entengué. I convertí en déus les coses i els astres i moltes persones, fins i tot les forces del mal. «El món no el conegué»... Llavors el Verb es féu present en un poble: hi féu una aliança, expressada en un llibre: la llei de Moisès. Però quan el Verb es presentà en un llenguatge viu, de forma humana i parlera, els semblà massa poc. El Verb va venir a casa seva i els seus, mirant el llibre, no miraren els ulls del qui els parlava i no obriren les orelles al que deia. Vingué als seus i els seus no l’acolliren.       

Ensenyem l’home a ser home, el Pare del cel pensà, ensenyem-los que la seva grandesa rau a ser que són, ni més amunt, com haurien volgut Adam i Eva, ni més avall, sotmetent-se a les coses. Dit i fet, el Verb, el Fill de Déu, es féu carn i plantà la seva tenda enmig dels disposats a seguir-lo, com un caminant més. I a tots els concedí el privilegi d’esdevenir fills de Déu amb l’única condició que l’acollissin per la fe.

I en el Verb fet home, en una humanitat com la nostra, hi hem vist reflectida tota la tendresa del Pare i tota la seva fidelitat a l’home que creà a imatge i semblança seva. I perquè no ens despistéssim, el Verb mateix, que viu sempre en la intimitat del Pare, ens el fa conèixer, perquè tot el què Jesús, el Verb humanat, és, diu i fa és expressió del Pare. I ho mostrà passant pel món fent el bé.

Mireu com ens ho diu la carta als hebreus: En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill per mitjà del qual ja havia creat el món.

Mirem-lo atentament, adorem-lo humilment, deixem-nos-en captivar, estimem-lo ben de cor i disposem-nos a seguir-lo. I portem al món aquest missatge de Nadal: El Fill de Déu s’ha fet germà nostre. Ens el dugué Maria amb la seva fe generosa i activa. Amb la seva mateixa fe el farem present en el nostre món.

Bon Nadal!